o nos engañan, Cataluña (amb "ñ") es España (amb "ñ")!", criden. Obre pas un que duu ulleres de sol estil John Cobra, el brazo fuerte de la ley. El segueix un d'alt i gros que vesteix camisa blava color PP (quina casualitat cromàtica més casual!), que porta ulleres de pasta de montura taronja i que es tapa mig rostre amb un mocador. També crida com si estigués posseït. En van entrant més: un parell que van amb la cara destapada i que tenen una retirada a l'Alfredo Landa (A.C.S.) i a en Paco Martínez Soria (A.C.S., també). D'altres deambulen per la sala guarnits amb gorres i brandant banderes españoles i de la Falange, i bramen. Empenten diverses persones que són a la sala, al cor de Madrid, per celebrar una cosa tan innòcua com la Diada Nacional de Catalunya. Els de les "ñ" i les banderes es mouen amb posat fatxenda; se senten els amos; es creuen forts, capaços de tot. Trenquen micros i faristols i quan marxen encara criden: "Catalanidad es hispanidad" i "Ser español (amb "ñ") es un orgullo". Tot plegat pot semblar una broma, un pla seqüència d'una pel·lícula de Berlanga (A.C.S., també). Però no ho és: els falangistes encara hi són; campen amb impunitat total; es presenten a les eleccions, suposem que amb l'objectiu de reinstaurar democràticament la dictadura; consumeixen oxigen, són usuaris de la sanitat pública, van al mercat i es reprodueixen. No, aquesta gent no hauria de ser legal. Mereixen ser confinats a una illa remota plena de serps, escorpins i malalties venèries, perquè allò que defensen (i com ho defensen) resulta repugnant. No ens podem permetre que aquests desgraciats existeixin en les mateixes condicions que ho fem la resta. Els hem de fer la vida impossible, posar-los corretja i morrió, si convé. Les institucions democràtiques triguen massa a il·legalitzar aquesta banda que, un dia, no ho oblidem, van ser els amos de l'España amb "ñ", una, grande y libre.
