Polítics com el ministre Margallo dient que la Via Catalana ha estat un èxit i que s'ha de dialogar. Articulistes i tertulians fins ara implacables amb el sobiranisme que canvien d'actitud. Què està passant? Doncs que una part de l'opinió política espanyola comença a desfer-se del malentès en què va caure tota sola fa deu mesos, després de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. Van llegir malament els resultats, potser per la humana temptació d'adaptar la realitat als nostres pensaments, i ara se n'adonen. Ja tocava.

A les eleccions de 2012 CiU va perdre 12 diputats després d'adoptar l'estat propi com a objectiu. La lectura errònia va ser que els electors havien castigat el gir sobiranista d'Artur Mas i, per tant, els resultats desautoritzaven l'independentisme i desinflaven la manifestació de la Diada. Alguns opinadors que van escampar aquesta anàlisi ara mostren la seva sorpresa i admiració davant la cadena humana, i proposen entomar el problema i buscar-li sortides polítiques. En el rerefons, una alerta: compte, que els catalans se'n van!

Si fa deu mesos haguessin fet els números ben fets, ara no se sorprendrien tant. I consti que algunes veus van divulgar l'anàlisi correcta, però sense gaire èxit. L'anàlisi correcta és la següent: El 2010, CiU es va presentar a les eleccions amb un objectiu de pacte fiscal, que suposava continuar dins l'Estat ?espa?nyol. El 2012 es va presentar amb un objectiu d'estat propi. Els vots de 2010 no diuen etiqueta sobiranista; els de 2012, sí. A més a més, la reculada de vots de CiU va ser compensada pels que va guanyar ERC. El compte final donava un resultat que feia previsible tot el que ha vingut al darrera, des del pacte Mas-Junqueras fins la marea de samarretes grogues.

L'èxit de la Via ha desvetllat els que dormien tranquils en el confort del seu error d'apreciació. Ara es freguen els ulls i demanen si s'han perdut alguna cosa. S'adonen que l'independentisme no és cap foc d'encenalls de quatre il·luminats, sinó que ha penetrat molt extensament i intensament en la societat catalana. I apareixen dues línies de proposta. Una, intentar entendre el que passa i obrir un diàleg franc i democràtic entre representants polítics, per veure fins on es pot arribar. L'altra, reprimir amb tot el pes de la llei qualsevol intent d'anar més enllà de la constitució. Encara que ho pretenguin centenars de milers, potser milions? Doncs sí. Per sort, la primera opció guanya adeptes.