22 de setembre de 2013
22.09.2013
Diari de Girona

Agafant velocitat

22.09.2013 | 00:00
Agafant velocitat

"Un club com l'europeu, que és bàsicament un club per defensar la democràcia, com pot
estar en contra d'un procés escrupolosament democràtic?"

El conflicte entre Catalunya i Espanya va agafant velocitat a mesura que passen les setmanes. Just després de la Via Catalana, tant l'opinió publicada a Madrid com la reacció del partit que governa el país van menysprear la manifestació. Que si figurants de cartró, que si les vaques també feien la cadena, que si hi havia una majoria silenciosa que no sortia... a mesura que ha passat el temps s'han adonat que la onada que hi ha a Catalunya és tan gran que no es podrà frenar i s'han començat a posar nerviosos.
Per primer cop Madrid i els cercles diplomàtics europeus i internacionals s'han adonat que això no és pas un cop de geni del poble català, que és un corrent de fons que no es pot frenar. Ja no n'hi ha prou de dir que fer un referèndum no és legal dintre la constitució perquè la resposta és que farem unes eleccions per decidir la sobirania. Poc a poc l'espai polític i intel·lectual espanyol va interioritzant que el que es diu a Catalunya és una possibilitat real i comencen a preveure accions per frenar el moviment. Els més primaris pensen que caldrà enviar tancs, força bruta per frenar el tren. D'acord, el 1934 es va aconseguir frenar el cop mitjançant la força... fins al 1936. És a dir, no es va frenar, es va posposar. Però algú creu que es pot tornar a un nivell de repressió com el que hi havia als anys 60? Es pot creure avui que es podrà tallar l'accés a Internet i a tot el sistema de xarxes socials? En aquells anys la repressió era relativament fàcil: amb el control dels diaris i amb la prohibició de reunions n'hi havia prou per controlar la difusió de l'opinió. És clar que avui aquest control es fa a la Xina i a l'Iran, per no dir a Corea del Nord, però és inimaginable una situació semblant dintre de la Unió Europea. Per tant, les accions de força, siguin les bèl·liques, les constitucionals de supressió de l'autonomia, o les legals d'empresonament del president, no tenen cap possibilitat de reeixir; en tot cas, enverinaran més el procés i l'allargaran, amb les conseqüències que això pot portar.
La reacció dels més polítics ha estat la de fer por. Si Catalunya se'n va, haurà de sortir automàticament de la UE i haurà de passar per un procés d'admissió en què els estats tenen capacitat de veto... i també haurà de sortir de l'euro. Tot plegat, pataletes dels polítics fruit de l'acció d'interiorització del problema. A veure, un club com l'europeu, que és bàsicament un club per defensar la democràcia, com pot estar en contra d'un procés escrupolosament democràtic? Si no hi va haver problemes per acceptar Alemanya de l'est dintre l'espai, com es pot creure que no hi haurà una solució política per acceptar una part del territori que ja és de la UE i que ara tindrà un altre format jurídic? És evident que Europa intenta frenar un procés d'atomització del seu espai, però només serà això, una seqüència d'intencions. I pel que fa l'euro? Ningú pot impedir que un territori faci servir una moneda o altra. És a dir, podria ser que ens interessés més anar de la mà del dòlar, del franc suís o de la lliura esterlina. El marc danès va lligat a l'euro i ningú li diu res. És més, si no fos tan complicat introduir una moneda nova, seria bo començar per una moneda estrictament catalana per negociar més endavant l'entrada a l'euro a un canvi raonable.
Tot plegat és impossible. Només hi ha una via de sortida, que és la negociada. Catalunya té el 16% de la població, pesa el 20% en l'economia espanyola i té el 26% de l'exportació i dels ingressos per turisme. Qualsevol sortida de l'Estat espanyol negociada haurà de resoldre qui paga el deute espanyol acumulat. És possible que això impliqui que Catalunya s'hagi de fer càrrec del 20% del deute espanyol en lloc del 16% que té en població. Si no és negociada la sortida, si no entra a la UE, que paguin els francesos i els alemanys el deute espanyol. Allà ells, és la seva força negociadora. Però el problema més greu és sobre si l'Espanya que resulti tindrà capacitat per retornar el 80% del deute que li quedarà.
No hem de menysprear les possibilitats d'Espanya, i a dia d'avui el saldo exterior permet veure que serà prou positiu per retornar el deute adquirit en 8 o 10 anys. Però les coses són diferents sense Catalunya. Si enguany Espanya arriba a tenir un saldo positiu de 30.000 milions d'euros amb l'exterior, significa que cada ?espa?nyol haurà contribuït amb 684 milions d'euros. Si el càlcul el fem sobre el que passa a Catalunya, la contribució és de 1.040 milions per càpita, però sobre una Espanya sense Catalunya aquesta ràtio cau a 562 milions d'euros. És a dir, Espanya sense Catalunya queda amb la meitat de capacitat d'acció exterior que Catalunya i amb el 12% menys que ara, però amb el 80% del deute actual. Traduïm-ho: Catalunya se'n sortirà més bé i Espanya se'n sortirà menys bé i li costarà més sacrifici.
Per tot plegat totes les accions queden reduïdes a la negociada, no hi ha cap més possibilitat. Ningú sap com serà aquest procés negociador i ara tot just es veu que s'agafen les primeres posicions. Potser la UE haurà d'intervenir per salvar el deute espanyol i l'euro. Potser ens obligaran a romandre dins una Espanya federal amb una nova constitució que englobi els desitjos catalans. El que no és probable és que Catalunya surti de la UE i de l'euro, perquè els més perjudicats serien els europeus. Catalanitzar Espanya, ja! Que es catalanitzin sols, que nosaltres ja ho hem intentat durant 140 anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit