06 de octubre de 2013
06.10.2013

CENT-CINQUANTA ANYS D'UN TRÀGIC ACCIDENT FERROVIARI

06.10.2013 | 06:58
CENT-CINQUANTA ANYS D'UN TRÀGIC ACCIDENT FERROVIARI

Demà, es compliran cent-cinquanta anys d'un tràgic accident que es va produir en la línia fèrria que uneix Girona amb Barcelona. Feia poc més d'un any que el tren havia arribat a la nostra ciutat. Des de l'any 1854 en què s'inaugurà el tram ferroviari Barcelona- Granollers, s'havien anat posant en servei les diverses etapes del trajecte que havia de culminar el 26 de gener del 1862 amb la inauguració del trajecte Empalme-Girona. L'estació que ara coneixem per la denominació de Massanet-Massanes, era coneguda com L'Empalme pel fet que allí coincidien, empalmaven, els trens que des de Barcelona feien el recorregut per la costa i els que el feien per l'interior. Com també es deia respectivament via Mataró o via Granollers.
Els primers dies del mes d'octubre de l'any 1863 varen ser extraordinàriament plujosos a Catalunya, amb una especial incidència en la zona de l'entorn del Montseny. Els rius augmentaren notòriament el seu cabal. I d'una manera molt especial les rieres, que gran part de l'any porten una quantitat minsa d'aigua, i fins i tot experimenten moments de total sequera, baixaven amb una inusitada fúria. I algunes ja s'havien desbordat, inundant camps i camins, malmenant conreus i causant greus perjudicis en alguns edificis.
La tarda del dia 7 d'octubre sortia de Girona, amb tota normalitat un tren, amb destí a Barcelona. El comboi es componia de la màquina amb el corresponent tènder i deu vagons. Hi viatjaven vuitanta-cinc passatgers. A la sortida de la nostra ciutat ja plovia, però no d'una forma alarmant. Mentre el tren anava avançant en el seu trajecte, el temps es mostrava cada vegada més amenaçant. Entre Hostalric i Breda es trobava el pas a nivell de Gaserans. En aproximar-se el tren a aquell pas el guardabarreres donà la senyal de precaució. Atent a aquell avís, el maquinista disminuí la velocitat i en creuar-se amb el guarda, aquest l'informà de la situació en què es trobaven aquells paratges. Preguntat per l'estat del pont de Cal Abert, li digué que de moment no havia experimentat cap desperfecte. Aquell pont que portava el nom de la masia que es trobava en les seves proximitats, ja havia estat arrossegat pel corrent de la riera, en una altra ocasió d'intenses pluges, encara que sense causar cap dany personal. En reconstruir-lo havia estat reforçat convenientment i no era previsible que hagués de ser arrossegat per la fúria de les aigües. Contra totes les previsions i amb la crescuda inusual del nivell de la riera, que assolí més de tres metres d'altura per sobre del seu nivell normal el pont no pogué resistir. L'aigua arrabassà un dels pilars i el pont cedí, en el moment de passar el tren. La prudència del maquinista i el fet de circular amb una mínima velocitat no pogueren impedir la catàstrofe. En enfonsar-se el pont, arrastrà vuit dels deu vagons que integraven el comboi, com també la màquina amb el seu corresponent tènder. El maquinista i el fogoner foren projectats amb violència; però nedant pogueren sortir del corrent i atènyer la riba, havien resultat miraculosament il·lesos.
Però la majoria dels passatgers varen ser víctimes de l'accident. Dinou moriren a l'acte i altres dos posteriorment, a resultes de les ferides. La majoria dels restants patiren més o menys greus ferides o contusions. I la totalitat quedaren afectats a causa del pànic que es produí.
L'espectacle era terrible i paorós. Ja s'havia fet de nit. La foscor només era alleugida per la resplendor dels llamps que sovintejaven, amb el corresponent retruny del tro. La intensa pluja que no afluixava. Els vuit vagons, amb els seus ocupants, submergits en la riuada que baixava impetuosament. Els crits d'esglai. Els laments dels ferits. Les dificultats per evadir-se d'aquell suplici infernal. Els clams dels que demanaven socors. La relativa llunyania dels centres de població, en un temps en què els mitjans de comunicació eren molt escassos i rudimentaris.
Tan bon punt la gent d'Hostalric s'assabentaren que s'havia produït un esdeveniment catastròfic, sense saber ben bé el què i quina magnitud havia assolit, es mobilitzaren per socórrer les previsibles víctimes de l'accident. Hi acudiren proveïts de torxes de cera i amb la disposició de fer el que calgués per alleujar la dramàtica situació en la que es trobaven els ?afectats. Quan i com pogueren transportaren els ferits a la població ingressant els més greus a l'Hospital, mentre els ferits lleus i els que havien restat il·lesos varen ser acollits en cases particulars i en les masies més properes al lloc de l'accident. El metge i l'apotecari d'Hostalric, doctors Francesc Llensa i Joaquim Brunet, es multiplicaren per atendre els que necessitaven els seus serveis. Un i altre, durant tres dies no cessaren en la seva labor professional i humanitària. La seva tan fructífera actuació fou degudament reconeguda per la Companyia del Ferrocarril, com també per l'autoritat governativa, la qual els atorgà la Gran Creu de Beneficència.
Quan retornà la normalitat, després que les aigües recuperaren el seu nivell usual, i el terreny s'hagués enfortit, en desaparèixer la humitat que el feia inconsistent, s'emprengueren les obres de reconstrucció del pont. L'experiència viscuda aconsellà realitzar una obra que fos molt més consistent que l'anterior. Obra de la qual el pas del temps acredità la seva fermesa i consistència.
Dins un esdeveniment tan tràgic hi hagué un episodi que tingué un final feliç. Entre el passatgers del tren accidentat hi havia una parella de nou casats, francesos, que es trobaven en el nostre país en viatge de noces. En els treballs de salvament ell, lleugerament contusionat, va ser acollit en la casa del metge d'Hostalric, mentre que la seva muller, que havia restat il·lesa, anà a parar a una masia de Gaserans. Un i altre ignoraven si el cònjuge era viu o mort; i si vivia, com estava i on es trobava. El marit es podia fer entendre, però ella ni entenia el que li deien ni es podia expressar en una llengua que desconeixia. Però tant a l'un com a l'altra se'ls notava el seu patiment i el drama íntim que estaven vivint, ja que per notar-ho no calia ser un expert en idiomes. Hi ha estats d'ànim que no necessiten paraules per ser expressats. Quan les coses començaven a normalitzar-se i els viatgers pogueren deixar la casa on havien estat acollits, els joves esposos es retrobaren en la casa del metge. Amb l'alegria que és natural, se suposa que continuarien el seu viatge de noces.
Cent anys després de l'accident, Santiago Llensa de Gelcen, nét del doctor que tant va fer en l'atenció de les víctimes de l'accident, junt amb Jaume Coll i Castanyer, publicaren en els Annals de l'Institut d'Estudis Gironins un molt ben documentat treball, en el qual m'he basat per escriure aquest article.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook