Fa unes setmanes que, per a mi, veure el telenotícies és colpidor. M'autoobligo a mirar-lo, perquè sé que no puc donar l'esquena a la realitat per molt dura que sigui. Aquest dies, se'm fa un nus a la gola escoltar el relat d'uns fets que han trasbalsat tot el món: la inundació d'una barcassa que, en enfonsar-se en aigües del Mediterrani, s'ha convertit en la tomba de centenar de persones atrapades a les seves bodegues, que tan sols tenien un somni, lluitar per tenir una vida millor i arribar a la terra promesa. Suposo que tots hem sentit el dolor, la frustració i la impotència d'aquells submarinistes que, descendint a les profunditats, han vist i han rescatat, en un mar abraonat, els cossos sense vida de centenar de homes, dones i nens. Però només quan passa una desgràcia com aquesta és quan tots ens comencem a preocupar i comencem a buscar solucions. És una gran injustícia!
Tinc un amic, ara convertit en esportista, a qui el nostre govern mima perquè li aconsegueix medalles, que anys enrere va passar per la dolorosa situació de jugar-se la vida creuant l'estret de Gibraltar. La primera vegada que ho va intentar no només no ho va aconseguir, sinó que fins i tot va perdre un braç. A la segona, passant molta por i molt de fred, va aconseguir posar els peus en terra ferma. Ara, quan ho reviu, explica que ell va triar aquell camí perquè era l'única sortida possible en la seva vida. Des d'aquell moment, es va convertir en un dels molts immigrants que viuen al nostre país. Segurament que aquesta és la crua realitat que viuen tots el que, tot i tement la mort, posen la seva vida a mercè d'una barca amb l'esperança d'un futur més digne.
L'altre dia escoltava com una membre d'una ONG compromesa en el treball a primera línia i en el rescat d'aquests homes i dones, deia que ara, a més del tràfic de persones a través de les corrosives mans de les màfies, existeix un altre tipus de gent que s'associa per buscar ells mateixos la forma d'arribar a l'altra banda del Mediterrani. La veritat és que no és un gran consol el saber que aquestes persones no han estat víctimes de les màfies, el seu final és tot sovint igual de tràgic que si ho haguessin estat.
Ara són moltes les veus que demanen, una vegada més, una reflexió profunda sobre el tema de la immigració. Són moltes les veus que clamen per polítiques a la Unió Europea que facin front d'una vegada al fenomen. N'hi ha que volen endurir les lleis i ser més restrictius, n'hi ha que voldrien acollir a tothom que fugís d'una realitat dura i extrema com la que viuen aquestes persones.
Entenc que és un assumpte que no té fàcil solució, però el que tinc molt clar és que el nostre estimat mar no pot seguir sent la tomba de centenars de persones que fugen de la guerra o anhelen una vida millor, una vida digna per a ells i els seus fills. Crec que tots ens hi hem de posar, conscienciant els polítics que per donar l'esquena a un problema tan i tan greu, aquest no desapareixerà. Hem escoltat a les autoritats de Lampedusa clamant per més mitjans per acollir l'onada de persones que els arriben dia rere dia. Hem escoltat el papaFrancesc titllar de vergonya fets tan tristos i greus com els que han passat. Ara ens falta escoltar als nostres ?dirigents donant solucions a aquesta ?xacra.
