19 de octubre de 2013
19.10.2013
Diari de Girona

De la crisi a la desigualtat

19.10.2013 | 00:00
De la crisi a la desigualtat

Catalunya busca el seu destí nacional però el seu present i el seu destí social també estan en joc. Hi ha qui ho fia tot a la independència però hi ha variables de lideratge polític, de present i de futur, que no són en aquest pla. Catalunya és un país petit, pirinenc i mediterrani que avui ha de decidir, sobretot, el seu model de desenvolupament econòmic. Sortim d'una crisi especulativa, financera, global, europea i, en el nostre cas, immobiliària de la qual en podem sortir. Però també podem tornar a un model d'especulació en el què la desigualtat esdevindria un factor essencial per a l'enriquiment mal distribuït.
El model europeu de l'estat del benestar construït des de la Segona Guerra Mundial està qüestionat. I mentre Obama, tímidament, intenta europeitzar el model sanitari dels Estats Units, Europa el qüestiona. Calen reformes adaptatives, no el desmantellament. Estem davant d'una crisi sistèmica del model econòmic, institucional, financer, social, cultural i mediambiental. I ara, en el present, ens estem jugant el futur. Com es pot democratitzar l'economia? Com es pot fer que les desigualtats no esborrin, desdibuixin, la democràcia?
O sortim de la crisi encarcarats en una societat que tindrà la desigualtat com a marca d'identitat; o sortim de la crisi amb canvis estructurals per construir una societat que tingui la igualtat d'oportunitats com a objectiu, des del principi de la justícia social. Les conseqüències de les nostres decisions, o omissions, marcaran el futur de  molts anys.
- Primer: Quin model econòmic cal per a Catalunya? Depenent dels sectors productius prioritaris, hi haurà un model d'ocupació social o n'hi haurà un altre. Tornar a una Catalunya pagesa, industrial, turística, comercial i de serveis de valor afegit, vinculats al territori i a la cultura. La ciència, l'art i la tecnologia són ingredients imprescindibles per conrear el talent, la creativitat i la innovació des del compromís. Si tendim a un monocultiu turístic intensiu, el nostre país serà un paradís del treball estacional a precari i el talent emigrarà a l'estranger. Sinó diversifiquem i apliquem al treball valors ecològics, de coneixement i socials estarem fomentant que el valor de l'educació, del progrés personal, es devaluï de manera progressiva.
- Segon: Enterrar o reformar l'estat del benestar? Cal adaptar-se als canvis demogràfics i, en especial, a la precarietat laboral. Els serveis públics de l'estat del benestar, així com l'accés a la creativitat i a la cultura, són la base per disminuir les desigualtats i la força per garantir la igualtat d'oportunitats, que és la garantia de la mínima dignitat i de la cohesió social.
Paradoxalment, amb una quarta part de la població en situació d'atur i amb una tercera part dels catalans al llindar de l'exclusió social o enfonsats en la pobresa, els serveis i prestacions socials estan en regressió. Allò que ha estat un salari social en espècies en un país amb salaris baixos, està en una situació de fragilitat inèdita com a conseqüència de l'atac indiscriminat i el martelleig de retallades que ha suportat. La crisi ha estat l'excusa per posar en dubte la seva viabilitat.
La crisi actual és el subterfugi que utilitza la dreta europea, la dreta espanyola i la catalana, per posar en risc la qualitat i l'equitat del sistema públic sanitari, l'educatiu, la universitat pública, les pensions i les prestacions de dependència. Les classes populars i la classe mitja empobrida per l'atur i la precarietat laboral, comencen a patir el deteriorament dels serveis públics.
Què cal fer més enllà de la denúncia, la indignació i la resignació? Cal refer el contracte social entre classes. Si les classes mitjanes i treballadores no sumen i busquen, novament, solucions col·lectives a partir d'un sistema fiscal just, amb la perspectiva d'un nou model econòmic productiu, i un nou model sòlid d'estat del benestar, ens faran sortir de la crisi amb una desigualtat que durarà generacions i es traduirà en exclusió infantil; atur entre els joves; contractes a precari, emigració, gent gran en situació de pobresa o convertits en el pall de paller de l'economia familiar; famílies de subsistència i un sistema de justícia social convertit en pura i simple beneficència.
Si en algun moment és necessari el pensament de l'esquerra és precisament  ara. Cal un pensament renovat, rupturista en alguns temes, que sigui la garantia que el canvi no s'emportarà per davant les dècades en què cada generació ha tingut l'oportunitat de millorar la seva educació i les seves oportunitats. El revisionisme de dretes i d'esquerres porta a deconstruir. Si les rendes mitjanes-altes es decanten per emprendre el camí de les solucions individuals; si abandonen els serveis públics de sanitat, educació i pensions privades, la societat dual s'instal·larà per molts anys.
- Tercer: La qüestió nacional ha trencat a Catalunya el possible acord des de l'esquerra? A finals d'any en farà deu del pacte del Tinell. Encara recordo la il·lusió d'aquell dia i l'emoció de la investidura del president Maragall. L'esquerra tornava, aquesta vegada en pau i democràcia.
És vigent la lectura orgullosa, i alhora crítica, d'aquells set anys de governs d'entesa, des del catalanisme d'esquerres, que buscava el que ens uneix sobre la base de la consciència social com a prioritat. I és des d'aquesta perspectiva que és possible un govern d'esquerres, amb noves majories i minories, amb nous partits i noves coalicions però fidel a la voluntat de la majoria progressista que viu a Catalunya. Els estudis sociològics no menteixen: els catalans són més d'esquerres ara que fa 10 anys. La consulta i el respecte de la majoria hauria d'unir l'esquerra plural catalana però sembla que ens separa. La recuperació de la unitat cal més que mai perquè el present i el futur no siguin sinònims de desigualtat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit