La Catalunya sorgida del mapa autonòmic dels setanta va esclatar amb la crisi de la reforma de l'Estatut de 2009. Fins aleshores, Catalunya no feia sinó constatar el seu tradicional joc d'equilibris. D'una banda, la singularització de la identitat nacional. Per una altra, el seu compromís amb el Govern d'Espanya. Catalunya no amagava la seva causa general: regenerar i modernitzar Espanya sempre que els balanços comptables li fossin positius. Això, i no una altra cosa, va ser el pujolisme. Avui el mapa ha mudat. Catalunya ha emprès el camí de la postautonomia sense saber quin serà el seu destí final. Coneix l'ideari i coneix la idealització de la idea matriu. Poc més. La crisi de l'Estatut, que va passar tots els tràmits a Catalunya però va acabar estavellant-se a Madrid, va evidenciar la ruptura del pacte de la transició. Catalunya havia acceptat un encaix raonable amb la resta d'Espanya. La frustració pel xoc estatutari i els cops de la crisi econòmica sobre les classes mitjanes han acabat volant els ponts, han sacsejat les complicitats i han generat un nou marc polític. L'"adéu a Espanya" d'Artur Mas pot ser retòric, però resumeix gran part de la nova pulsió catalana: les enquestes ho testimonien. L'etapa del consens ha deixat pas a un únic projecte polític: el del sobiranisme, que de passada ha enfonsat el PSC. Un procés que s'ha presentat a la ciutadania, de manera irresponsable, com l'adveniment d'un paradís, amb el Messies inclòs en el quadre virgilià.

De sobte, l'eix ha variat. I s'ha generat un nou enigma. Com s'acoblaria una Catalunya independent a Europa? De l'encaix espa?nyol hem passat a l'encaix europeu, amb la utopia penjant de la senyera. Mas també ho ha presentat com una cosa molt fàcil d'aconseguir. Un altre esquer bolcat sobre la ciutadania. Com recordava Josep Borrell, la Comissió Europea va dictaminar el 2004 que "quan una part del territori d'un Estat deixi de formar part d'aquest Estat, perquè es converteixi en un d'independent, des del dia de la seva independència es convertirà en un tercer Estat amb relació a la UE i els tractats ja no seran d'aplicació al seu terrirori". L'adhesió d'un nou Estat a la UE requereix una modificació dels tractats aprovada per unanimitat. És un camí d'espines. Una declaració unilateral d'independència no seria acceptada per la UE, que espolsaria l'article 4.2 del Tractat de la Unió. Per a "adherir" Catalunya no només caldria modificar els tractats per unanimitat del Consell Europeu sinó que es necessitaria la ratificació de cada Estat, com amb Croàcia. I en tot cas, si Catalunya pogués seguir utilitzant l'euro o li permetés Europa negociar un tractat comercial, quina seria la capacitat de decisió de Catalunya?

Des de la Generalitat s'està enviant el missatge als ciutadans que tot pot arreglar-se mitjançant la política, amb la qual cosa s'està creant una nova ficció. La influència política està avui en funció del poder financer. I la realitat, no ens enganyem, és que Catalunya compta poc a la UE perquè representa un 1,5% del PIB i perquè només li queda un banc per dialogar als mercats internacionals: la Caixa. Les forces en tensió són poderoses, però la potència d'un territori descansa en el seu vigor econòmic. Pot Catalunya, amb aquesta debilitat al seu estern, buscar complicitats transnacionals que renovin el marc polític i li ofereixin un petit lloc en sòl europeu? Ho pot fer sense l'aliança dels dirigents de Madrid? És poc probable.