En anteriors escrits i articles sobre el món del treball i, en concret, el dret laboral, he parlat de la contínua degradació dels drets dels treballadors al llarg dels vint últims anys. I si és greu aquesta circumstància, encara ho és més quan per defensar aquests drets es fa insuportable el temps d'espera a què obliguen els tribunals de la jurisdicció social, per jutjar i sentenciar un problema tan habitual com reclamar uns salaris, una invalidesa, o altres drets. A la realitat em remeto: els jutjats socials, a Girona, estan enviant citacions de demandes presentades fa un temps amb assenyalaments de vistes per al 2015. No cal recordar que una justícia lenta i tardana deixa de ser justícia, i fa ineficaç el dret a la tutela judicial efectiva, que consagra l'article 24 de la Constitució. Tampoc s'ha d'oblidar que els subjectes de la relació laboral no estan en igualtat de condicions, i que és el treballador, en la immensa majoria de vegades, la part dèbil. Fixar un judici laboral més enllà de quatre mesos des que es presenta una demanda és una situació greu, i fer-ho a més d'un any vista és una barbaritat, que només facilita l'incompliment de la llei i la burla de la justícia.
Hi ha societats, o empreses, que un cop arribat el dia del judici ja no tenen activitat i han abaixat persianes, llavors ni compareixen ni al jutjat, davant la desesperació dels treballadors i la segura declaració d'insolvència per part del jutjat. El transcurs del temps i el retard inacceptable juga sempre a favor del que se salta la llei i perjudica els altres. Només cal revisar les estadístiques judicials referides a declaracions d'insolvència de societats diverses, siguin societats limitades o societats anònimes. L'erari públic, a través del Fons de Garantia Salarial, pal·lia, només en part, aquest dany i aquest perjudici econòmic i social, però no deixa de ser una prova més d'una societat malalta, amb poca ètica i menys estima pel compliment de les lleis. Encara hi persones que es vanten de saltar-se les normes, d'estafar les administracions públiques, de no abonar les seves responsabilitats ni de complir les seves obligacions, sense cap temor als tribunals. En tots els àmbits apareixen persones que es burlen de la societat, s'aprofiten de la societat, viuen a costa de la societat, però no fan res de bo per a aquesta, sinó tot al contrari. I en l'àmbit laboral és un drama que no para.
Per acabar, només dos apunts: empreses que un cop finalitzat un contracte temporal, especialment a hoteleria, exigeixen a la treballadora o treballador signar la liquidació i renunciar a percebre la reglamentària liquidació, amb l'amenaça de no contractar-los la pròxima temporada. Treballadors a l'atur, acomiadats amb 50 o més anys, i que malgrat la seva experiència i coneixements professionals acreditats, pel simple fet de l'edat, es veuen exclosos de qualsevol selecció. Si demanden, què els espera? Quan es resoldria? No ens podem conformar ni ens hem de doblegar davant situacions injustes. La confiança en els tribunals és imprescindible, però aquests han d'actuar amb celeritat. No essent així hem d'exclamar que no hi ha dret, i per tant tampoc hi ha justícia.
