Déu n'hi do el rebombori que s'ha organitzat amb això de l'espionatge nord-americà als seus socis, és un dir, europeus. Un terrabastall òbviament farisaic. Perquè, algú és pot creure, a hores d'ara, que cap país europeu no sabia el que estaven fent els Estats Units? La DGSE francesa, el CNI espanyol, o els serveis d'intel·ligència -també és un dir- dels altres estats de la UE no sabien que la NSA controlava les seves comunicacions? És possible filtrar i analitzar en pocs dies milions i milions de dades, com diuen que han fet? A què venen els escarafalls d'indignació patriòtica -un altre dir- dels governs de la UE? Sobretot quan, poc després, ens assabentem que tant la DGSE com el CNI subministraven directament a la NSA, per passar-hi el sedàs, les dades que descobrien els seus espies. I no eren els únics que ho feien.
La veritat és que hi ha coses gens clares en aquesta bullida. Què hi ha darrere de tot aquest enrenou? Algú que no vol que se signi el tractat comercial entre la UE i els EUA? Allà? Aquí? És una coincidència el seguit de greus problemes que afecten l'administració Obama? Què hi pinta, aquí, l'autèntic enemic d'Obama, el Tea Party, és a dir, l'ala nord-americana, neoliberal, del gran capital mundial? Quasi res! Sembla prou clar que els fils de l'espionatge actual es mouen tant o més en el camp industrial o financer que en l'antiterrorista. I ja se sap: els països -els calés- no tenen ni amics ni enemics permanents; tenen interessos permanents. També se sap que, pagant, sant Pere canta.
I mentrestant, els caps d'estat europeus, amb posat de verges noucentistes. O posant els peus damunt de la taula. O table. O tisch. A tant la foto.
