05 de desembre de 2013
05.12.2013
Diari de Girona

Fos a negre

05.12.2013 | 00:00
Fos a negre

"La Comunitat Valenciana a l'hora d'anar a votar i de formar Govern i Parlament és una comunitat autònoma tan espanyola com qualsevol altra"

Sí, d'acord, ara ens escandalitzem quan veiem el que ha passat amb la ràdio i la tele pública valenciana. I ens enfadem i cridem: vergonya! I seguim en directe per la nostra ràdio pública el moment de la vergonya suprema, quan el Govern valencià va enviar la policia espanyola al centre de Burjassot des d'on s'emetia el senyal per tallar-lo i fer fora els treballadors. I va arribar el temut i esperat fos a negre, la fi definitiva de les emissions. Sí, certament és un moment trist i dur per a tots aquells que creiem que parlem la mateixa llengua (amb variacions dialectals) des de Salses fins a Guardamar. I hi estic completament d'acord i vull expressar la meva solidaritat envers els treballadors d'aquests mitjans públics valencians que s'han quedat sense feina. En tot això crec que tots, o almenys una gran majoria de catalans, hi estarem d'acord. Ara bé, quin partit va guanyar les eleccions a la Comunitat Valenciana per majoria absoluta?
Crec que és important remarcar això, perquè ara sembla que una gran majoria de la gent que viu al País Valencià s'ha vist perjudicada per una decisió d'un Govern en minoria i que pertany a un partit que no té suport social al país. Però la realitat és ben diferent, perquè en les passades eleccions aquesta gent va obtindre la majoria absoluta, de la mateixa manera que a Espanya també la va aconseguir el PP encapçalat per Rajoy. I en aquest sentit crec que caldria aclarir que la Comunitat Valenciana (com al PP li agrada que se'n digui) a l'hora d'anar a votar i de formar Govern i Parlament és una comunitat autònoma tan espanyola com qualsevol altra.
Per entendre'ns, fem algunes preguntes retòriques. Per exemple, a València tenen un partit nacionalista de cabdal importància a l'estil del PNB a Euskadi o de CiU a Catalunya? Personalment, ja m'agradaria, però la realitat no és aquesta, ni de molt lluny. És més, hi ha en aquesta comunitat un partit de la història i de la tradició (i sacrifici) d'Esquerra Republicana? Malauradament, no. O sigui, tant a les Balears com a València el partit més votat és el PP, com en moltes altres comunitats autònomes espanyoles. Per tant, i a l'hora de defensar una televisió i ràdio púbica en la llengua pròpia del país i que a més intentava exercir el periodisme i no pas la llagoteria (o llepar el cul al partit del Govern, com passa en alguna tele autonòmica castellana), el que no es pot fer de cap manera és donar-li la majoria absoluta a amics de Francisco Camps i de Rita Barberà, per posar només dos exemples.
I a més d'això, i sentint-ho molt, hi ha el problema de l'acceptació i de les audiències d'aquests mitjans públics en el seu propi territori. O sigui, a casa nostra els dos programes matinals més escoltats (un dirigit per en Jordi Basté i l'altre per Mònica Terribas) són, primer de tot, en català, i líders d'audiència. Però a més, la tele pública catalana és líder d'audiència a casa nostra els dijous, quan emet el Polònia, per exemple, i en algunes altres ocasions. Però això era inimaginable amb la ràdio o la tele valenciana que el PP de Carlos Fabra s'acaba de carregar al més pur estil del Fraga franquista.
Ara la pregunta potser seria com s'ha pogut arribar fins a aquí, com ha estat possible que un país, en aquest cas el Valencià, hagi donat l'esquena a la seva llengua, cultura i tradició? És tan de llibre, de manual, com la història recent de les nacions Estat d'Europa. Per exemple, a la França dels anys 50 l'Estat es va encarregar de transmetre a la població un missatge segons el qual parlar les seves diferents llengües regionals (el patois) era una cosa passada de moda, de pagesos i de pastors ignorants, analfabets, pobres, fins i tot bruts. A més, les mares, sempre desitjoses que els seus fills trobessin bones feines i ben pagades, van deixar de parlar-los, per exemple, a la Catalunya Nord en català, i van començar a fer-ho en francès. D'aquesta manera tan simple la llengua materna es va perdre en una sola generació.
Al País Valencià la pèrdua no va ser tan radical ni tan traumàtica. La gent gran va continuar parlant la seva llengua i sobretot als pobles es continua parlant valencià; però (i aquí sí que l'exemple s'assemblaria força al que va passar a la Barcelona dinàmica, yeyé i divina dels anys 60), quedava clar que per ser modern de debò calia parlar castellà, francès i anglès i no pas català (o valencià). Per cert, el català no s'adona de fins a quin punt parla el castellà amb accent català. Ens imaginem que parlem castellà com els espanyols; però la realitat és que fonèticament el destrossem. I no s'hi pot fer res en això dels accents, perquè quan un escocès d'Edimburg o de Glasgow parla anglès només ho pot fer amb el seu marcat accent escocès.
De tota manera, el que ha passat a València hauria de servir-nos d'exemple a casa nostra a l'hora d'adonar-nos que si no tenim cura de la nostra llengua i cultura acabarem engolits per una altra llengua i cultura que no és la nostra, i que sobretot disposa de moltes ràdios, televisions, diaris, revistes, pel·lícules, videojocs i programes informàtics.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit