Escòcia votarà l'any que ve si se'n va o no del Regne Unit i, per no ser menys, el Regne Unit planeja convocar un referèndum sobre la seva permanència -o més aviat, la seva sortida- de la Unió Europea. El mateix pretenen les autoritats de Catalunya i les de Flandes, entre d'altres països que potser no tardin a formar una llarga cua de candidats a emancipar-se de la tutela paterna. Ningú no sembla estar content amb el que és seu.
La culpa -o el mèrit- de tot això correspon sens dubte a la multinacional del moble Ikea pel seu temerari anunci a favor que cadascú es munti a casa una República Independent i, per descomptat, ben moblada. Ni tan sols així han aconseguit els publicistes de l'empresa sueca que els joves d'Espanya abandonin el niu familiar, lògicament. Per barat que sigui el moblament d'un pis, la falta de feina segueix condemnant la majoria dels ?rapi?nyaires a dependre de l'ajuda dels seus pares. En canvi, no paren de multiplicar-se els desitjos d'independència dels pobles i les nacions.
Aquelles que tenen petroli o indústria per comprar mobles amb què muntar pis propi -com Escòcia o Catalunya- són, per lògica, les que més insistència posen a anar-se'n a viure pel seu compte. Es tracta en aparença d'una mera qüestió econòmica, encara que també podrien influir-hi altres factors relacionats amb la incomoditat.
Molts espanyols se sentien incòmodes, per exemple, amb el règim del general Franco, que s'oposava imparcialment a donar llibertat als individus i als pobles sota el seu comandament. De fet, el seu lema "Una, grande y libre" va donar peu a no poques bromes. Una d'elles suggeria que, en efecte, Espanya era una: perquè si n'hi hagués dues, tots se n'anirien a l'altra; gran, perquè hi cabíem nosaltres i els americans; i lliure en la mesura que un sempre podia escollir entre la missa de les onze i la de les dotze. Ja llavors s'al·ludia, com és fàcil veure, al tradicional inconformisme dels espanyols. Si hi hagués la possibilitat d'elegir entre dues Espanyes, tots voldrien anar-se'n a la del costat.
Diferents en gairebé tota la resta, el Regne d'Espanya s'assembla inopinadament al Regne Unit, que tantes tírries despertava i desperta encara entre els ofesos pel cas de Gibraltar en mans de la pèrfida Albió. Els dos Estats van ser en el seu moment un imperi; tots dos es van construir a partir de l'agregació de regnes dispars i, conseqüència o no d'això, tant Gran Bretanya com Espanya pateixen tensions secessionistes. Més acusades al Regne ?d'Isa?bel II, certament, que ja ha perdut la major part d'Irlanda i ara afronta la possible separació d'Escòcia. Fidels a la seva fama de gent impassible, els anglesos s'han pres l'assumpte amb calma. Tant com perquè, sorprenentment, siguin més els partidaris de la secessió escocesa a Anglaterra que a la mateixa Escòcia.
Aquí, en canvi, han tocat alerta les campanes de la unitat nacional i els més extremistes demanen ja la suspensió de l'autonomia catalana, l'enviament de tancs i el que faci falta. Rajoy, que és gallec -i per tant, lleument britànic- prefereix esperar que l'assumpte es refredi sense fer més que estar-se quiet.
Pot ser que no sigui mala estratègia. Al cap i a la fi, ningú garanteix als països en fuga que amb la seva escapada es deslliurin també dels problemes que ara mateix els afligeixen. Lamentablement, la crisi no entén d'Estats.
