Fa pocs dies, concretament el 19 de novembre, es va dictar una interessant i important sentència per un jutjat social de Barcelona que mereix ara el meu comentari i que versa sobre la demanda interposada per un treballador contra l'empresa que el va contractar, amb al·legació que havia patit un acomiadament improcedent.
La importància del conflicte i de la sentència, fins on el meu coneixement arriba, està en el fet que es tracta de la primera resolució judicial que declara la no validesa del període de prova d'un any previst en l'art. 4.3 del Reial decret-Llei 3/2012 de 10 de febrer, norma vigent en el moment que es va formalitzar el contracte, en els contractes de treball per temps indefinit de suport als emprenedors.
El treballador va ser contractat a l'empara de la nova modalitat contractual introduïda per la reforma laboral de 2012, amb la categoria professional de peó i data d'inici de l'activitat el 30 de març d'aquest any, amb el període de prova d'un any. Les funcions a desenvolupar consistien a "agafar els pneumàtics del lloc on es trobaven i deixar-los en la pila destinada al reciclatge o en el de pavimentat". El conveni col·lectiu d'aplicació és l'estatal de recuperació de residus i matèries primes, disposant l'article 10 que el període de prova per al personal obrer i subaltern és de dues setmanes, si bé amb possibilitat d'ampliació fins a sis mesos, "i en aquest supòsit, i una vegada superat el període de prova, el contracte es convertirà en indefinit automàticamentÉ". L'empresa demandada va argumentar que no havia existit acomiadament per haver finalitzat la relació laboral durant la vigència del període de prova, d'acord amb allò disposat en l'art. 14.2 de la Llei de l'Estatut dels treballadors.
La sentència realitza un acurat estudi de la normativa internacional que entén la jutjadora que pot ser d'aplicació, en concret, la Carta Social Europea de 1961 (ratificada per Espanya i que, per tant, forma part de l'ordenament jurídic intern ex art. 1.5 del Codi Civil). Em resulta especialment interessant, perquè ho vinc fent als meus alumnes des de fa molts anys i en especial des de l'entrada en vigor de la reforma laboral de 2012, que la jutjadora recordi que la CSE "és una norma internacional que forma part del dret intern (art. 10.2 i 96 CE) i que té el mateix valor vinculant que els tractats de la Unió Europea, per la qual cosa en ordre al principi de jerarquia normativa se situa per damunt de la llei nacionalÉ" (fonament jurídic quart).
La sentència del JS porta a col·lació l'assumpte resolt el 23 de maig de 2012 per la Comissió Europea de Drets Socials amb ocasió d'un litigi substancialment idèntic que es va plantejar sobre la normativa grega, que va ampliar fins a dotze mesos la durada del període de prova per a tots els treballadors sense diferenciació segons la categoria, grup o especialització professional del treball, al·legant-se pels sindicats grecs que van presentar la reclamació la vulneració de l'art. 4.4 de la CSE (que obliga els Estats que l'hagin subscrit "a reconèixer el dret de tots els treballadors a un termini raonable de preavís en cas de terminació de l'ocupació").
La sentència passa a repassar la resolució del Comitè, i és important recordar que el precepte es refereix a l'extinció del contracte i no específicament al període de prova, si bé el Comitè sí es manifesta també sobre aquest i afirma que la seva extensió temporal "ha d'atendre a les condicions requerides per al lloc de treball ocupat o de les circumstàncies en què l'ampliació d'aquesta es pot considerar com a acceptable", sent l'objectiu permetre a l'ocupador "verificar les qualificacions dels empleats i si aquests reuneixen els requisits del lloc de treball", afegint que "no es pot interpretar de manera tan àmplia, ni el període pot ser tan extens, que les garanties sobre notificació i indemnització es tornin ineficaces". Per això es concloïa que la norma grega vulnera la CSE, "i que no es pot considerar en cap cas com a raonable un període de prova d'un any segons el que s'ha d'entendre per l'esmentat concepte".
Atès que el cas acabat d'explicar és substancialment idèntic al que es planteja en el litigi que ha de resoldre la jutjadora, aquesta entén que és d'aplicació la citada doctrina, atès que té molt poc de raonable el termini d'un any perquè un treballador acrediti els seus coneixements de "portar pneumàtics d'un lloc a un altre". La vulneració de la normativa internacional portarà la jutjadora a entendre contrària a dret la decisió empresarial d'extingir el ?contracte, de tal manera que allò que realment s'ha produït és un acomiadament sense causa justificada i per això ha de declarar-ne la improcedència. En suport de la seva tesi sobre l'obligació dels tribunals espanyols d'aplicar les resolucions del CEDS, i demostrant l'acurat estudi que ha fet la jutjadora del cas, aporta diverses sentències del Tribunal Constitucional.
La doctrina del CEDS guarda plena sintonia amb les crítiques realitzades a Espanya a la durada del període de prova en la nova modalitat contractual, com és que en realitat estem en presència d'un contracte temporal que no té causa, prohibit en el nostre ordenament jurídic. Recordem aquí la doctrina establerta pel Tribunal Suprem en sentència de 22 de juliol de 2011 sobre la necessària adequació del període de prova a l'objecte del contracte de treball.
En definitiva, es tracta d'una interessant sentència que sens dubte serà objecte de molta atenció i comentaris, no només jurídics.
