Ens desconcerten les oscil·lacions radicals que de vegades es produeixen en els estats d'ànim col·lectius, que arriben a passar de l'eufòria a la depressió gairebé sense transició. En contextos de dificultats greus, com les que la crisi econòmica ha produït, ens aferrem sovint a qualsevol indici esperançador per esquivar el pessimisme que pot fàcilment acabar aclaparant-nos. I certament el plor i la resignació no són pas els millors aliats de la reacció requerida per afrontar amb lucidesa l'adversitat. Però tampoc no és gaire savi generar unes expectatives exageradament superiors a les possibilitats.

En la gestió del present es fan indispensables alhora, d'una banda, la solidaritat i el compromís amb els qui viuen una situació de desemparament, i, de l'altra, la creativitat, la capacitat d'iniciativa, un saludable agosarament que impulsi a aprofitar les escletxes que obre la crisi en escenaris que semblaven immutables i que conviden a plantejar alternatives en el terreny social, empresarial, cultural, polític,... En canvi, cal denunciar i combatre la picaresca, que busca l'enriquiment sense escrúpols i a curt termini, fins i tot quan comporta accentuar la precarietat dels qui pateixen més, i també cal rebutjar la indiferència dels qui es reclouen en el propi confort i s'inhibeixen davant de les circumstàncies doloroses dels qui tenen al costat. Ens cal una consciència de responsabilitat social i actuar alhora amb intel·ligència i amb sensibilitat.

Si ens remuntem als antecedents de la crisi, hi trobarem l'entronització de la picaresca i de la indiferència, l'arramba amb el que puguis, el consumisme i el creixement accelerats per damunt del que era raonable que succeís. I certament, de la crisi, no en sortirem bé si reincidim en els mateixos errors, sinó apostant pel coneixement, el talent i l'esforç. El debat sobre els valors es torna, doncs, de nou indefugible.

I no tan sols la reflexió contrastada, com la que el pensador polonès Zygmunt Bauman ha formulat sobre la modernitat líquida, superficial i de compromisos efímers, sinó també la valoració crítica de formes de comportament que hem vist exaltades i projectades per mitjans de comunicació i que de fet afavoreixen una degradació del teixit ètic personal i col·lectiu.

La represa depèn de factors externs, conjunturals que no sempre podem determinar, però també hi tindrà repercussió la manera com actuem. En l'acció que duguem a terme incidiran la capacitat, la imaginació i l'esperit emprenedor que hi esmercem, però també els valors que presideixin el nostre treball. Ens hi cal l'aportació de cadascú, que ha de ser fruit d'un projecte de futur personal i propi, però que creixerà més i serà més fecund si s'insereix en un entorn propici des de la convicció que si som molts els qui remem en la mateixa direcció el progrés serà més assolible. Entendre la vida personal no des de l'aïllament absolut sinó des de la participació en un país, considerat com una obra compartida, ens enforteix.