La funció del ministre de l'Interior de França, d'Alemanya, del Regne Unit, de Dinamarca, d'Holanda o de Bèlgica, per posar només sis exemples de democràcies europees, és perseguir els malfactors, capturar-los i portar-los davant dels jutges. Però pel que fa als ciutadans pacífics i honrats d'aquests Estats, els ministres de l'Interior han de vetllar perquè visquin en pau i en seguretat en les seves llars. Ara bé, recentment, i gràcies a un article del periodista Antoni Bassas, hem descobert que a l'Estat espanyol no només hi ha un ministre de l'Interior, com en la resta d'Estats de la UE, sinó un ministre de l'Interior... de les cases. En aquest cas, el popular (ens referim al seu partit polític) Jorge Fernández Díaz.

En efecte, aquest senyor, sembla ser que íntim i estret col·laborador del president espanyol, Mariano Rajoy, des de fa molts anys (per això potser la cartera ministerial i la jubilació que comportarà quan plegui?), té la capacitat (gairebé màgica) de veure el que passa dins de les llars de les famílies catalanes durant les festes de Nadal. Recorden la telepantalla de la novel·la 1984, de George Orwell, mitjançant la qual l'Estat podia controlar què feia la gent en la intimitat? Doncs, això mateix o molt semblant, perquè Fernández Díaz s'ha atrevit a declarar als mitjans de comunicació espanyols que durant aquestes passades festes moltes famílies catalanes no s'havien reunit per celebrar-les, al voltant d'una taula ben parada, per culpa (molta atenció, si us plau!) de la consulta!

Els partits unionistes (PSC-PSOE, PP i Ciudadanos) proclamen des de fa molts mesos que el dret a decidir i la consulta divideixen els catalans i que es carreguen la cohesió social. És com si en llurs ments veiessin gent pels carrers de Girona o de Barcelona anant a cops de puny, garrotades i trets, com abans de la Guerra Civil, quan els feixistes espanyols d'aquella època no acceptaven la legalitat republicana i se la volien carregar mitjançant un cop d'Estat. La realitat, però, és que als carrers, als llocs de treball i a les cases de Catalunya la normalitat democràtica és total, o com a mínim de la mateixa qualitat que en la resta de democràcies europees. Això, per una banda.

Per l'altra, i ara em refereixo a l'àmbit purament espanyol, tant el PP, com UPyD, com els mitjans de comunicació que els donen suport a Madrid per terra, mar i aire, fa molt de temps que estan intentant equiparar el procés polític a Catalunya amb el terrorisme d'ETA. La jugada, sospito, seria relacionar el president Mas, CiU, el Govern de la Generalitat, ERC i els altres partits que estan a favor de la consulta, d'alguna manera, la que sigui, amb la violència, el terrorisme i ETA. El problema que se'ls presenta, però, a l'hora de la veritat (no ens referíem a tertúlies incendiàries de nacionalisme espanyol ranci, tronat) és que la realitat catalana no té res a veure amb la violència ni amb el terrorisme. Per cert, no havíem quedat que en absència de violència es podia parlar de tot? Quina excusa els queda per no voler dialogar i negociar un referèndum que a Europa i a Occident veuen amb total normalitat democràtica?

Però, tornant un moment a la suposada fractura social catalana i a la divisió entre catalans que ha suposat la consulta durant els sopars i els dinars de Nadal (fins a tal punt que moltes famílies no s'han reunit precisament per no acabar tirant-se els plats pel cap!), crec que caldria dir que en les declaracions del ministre de l'Interior s'hi percep més un desig que no pas una realitat. És com voler crear un problema greu on no n'hi ha. I em recorda aquelles tres o quatre famílies (no pas més) de funcionaris espanyols destinats a Barcelona (de ben segur amb el trasllat a Espanya demanat des de fa temps) que exigeixen pels seus fills l'ensenyament íntegre en castellà. O sigui, existeix algun problema a Catalunya amb la immersió lingüística? No, cap ni un. Però tant el PP de Catalunya com Ciudadanos en volen crear un. I d'això se'n diu fer mala política destinada a crear problemes i enfrontaments. Això sí que és intentar dividir els catalans (sortosament, sense aconseguir-ho). Ara bé, cada producte, per minoritari que sigui, té un públic fidel, fins i tot el "sadomasoquisme polític".

En aquest sentit, caldria referir-se un moment a enquestes publicades recentment per diaris barcelonins de molta tirada, segons les quals hi hauria gairebé un 50% de catalans a favor de la independència i un 50% en contra. O sigui, que seria com dir que en la Via Catalana només hi havia 18.000 persones. A qui volen enganyar? Ara bé, això té una solució fàcil i és anant a votar a les eleccions europees del mes de maig. Hi ha una majoria de partits catalans que estan a favor del dret a decidir, des de les CUP fins a CiU, i només tres partits unionistes (PSC, PP i Ciudadanos). Els vots no es poden cuinar ni manipular amb enquestes. Per tant, i si hi ha una gran majoria de partits que volen el referèndum, a què esperen per fer una llista unitària a les eleccions europees a favor de celebrar la consulta? Després, només caldrà comptar els vots d'uns i altres i veure qui té la majoria.