UNA SOCIETAT MÉS JUSTA

ns conformarem -de moment- a construir una societat més justa. No es tracta d'abandonar la idea de la revolució ni la de la transformació de la societat, -que no s'han d'abandonar mai, ni en l'esperit ni en el pensament- sinó de procurar-nos ara per ara objectius assequibles i concrets. Els rebels que fracassen sempre no reben ni l'honor de les flors.

Robert Baden-Powel, fundador del moviment escolta mundial, "es conformava" a deixar el món una mica millor de com l'havia trobat. Ben pensat no és poca cosa. Sobretot si cadascú s'ho aplica al "món" que li és proper i abastable. Em fa molta ràbia la manera com els xinesos se salten els drets humans a la Xina, però és una qüestió que ni és al meu abast, ni puc aconseguir res. Sí que puc, en canvi, no consumir productes xinesos, ni dels que es venen aquí ni dels que es fan allà. La manera com es tracta la dona en uns quants països islàmics és pura barbàrie. No s'escau pas engegar cap croada, ni en terres musulmanes ni amb els nostres veïns. Sí que puc, en canvi, en conversa i tracte diari amb els meus amics islàmics, amb subtil i franca maièutica socràtica, acostar cultures i desterrar bestieses.

Per aconseguir una societat més justa, no calen ni grans paraules ni encomiables discursos. És un problema d'acció; d'accions concretes i precises. Els likes del facebook, els ok del wassap no serveixen per a res. La societat de la contemplació en què estem instal·lats és absurda, és inútil i és molt perillosa; allò que calen són milions de petits compromisos, milions de petites accions. En aquestes alçades de la creació, els gironins sabem perfectament què és just i què no ho és. Fins i tot, la majoria distingim perfectament entre el que és bo i el que és dolent. L'empresari que estafa els seus treballadors pagant-los poc i malament és absolutament conscient de la seva malifeta. El polític que viatja amb tot luxe sap que el seu comportament és èticament reprovable. No hi ha ara mateix al món una manca de conceptes, de coneixements i de formació ètica. Els mals del món són dos: una majoria que contempla i no fa res; i una minoria que delinqueix a gratcient.

La minoria gironina poderosa, rica de nassos, instal·lada des de fa anys en l'amoralitat o -potser més exactament- en la moralitat interessada, obra a consciència únicament a favor dels seus interessos. Tenen prou diners per comprar-se una consciència nova cada vegada que els convé. De vegades fins i tot compensen el seu desvergonyiment (actuar per ser el més ric, el més ben parit), amb donacions caritatives.

La majoria és el problema: ho contempla tot i no fa res; sap d'aquesta gent tan rica i sap dels qui passen gana, fred i misèria. Ho sap i no fa res. No es tracta, però, de córrer a agafar els béns de qui més té i repartir-los entre els qui menys tenen, perquè en aquest país de pacotilla l'únic dret que la postdictadura té garantit amb mà de ferro és el dret a la propietat. És un dret sagrat i molt ben defensat per les forces d'ordre. I hem dit que deixarem la revolució per a més endavant. Cal pensar en allò que és possible i és a l'abast.

La PAH és un exemple de lluita constant contra els poderosos que especulen i s'enriqueixen a compte de qui sigui i del que sigui; una lluita executada a través de petites batalles singulars. En escenaris precisos, amb protagonistes de carn i ossos, a les portes de les cases de tots els contemplatius. La minoria de poder seguirà ordint noves maneres d'enriquir-se, el món ?seguirà caminant cap a la més gran injustícia, si la majoria silenciosa, contemplativa, adotzenada i egoista no és capaç d'implicar-se en les petites batalles de carrer, de barri, de ciutat.

És evident que una societat més justa passa per una societat amb més vida i activitat de carrer. Cada vegada que un mascle enfollit de testosterona perpetra un crim contra una dona, s'ha de sortir al carrer. Cada vegada que una llei del govern és una incúria i un atemptat a la dignitat humana, s'ha de sortir al carrer. Cada vegada que es despatxa arbitràriament algú de la feina o es tanca una empresa per dur-la a un país en règim d'esclavitud laboral, s'ha de sortir al carrer. Cada vegada que el govern retalla en sanitat o educació i precaritza serveis essencials destinats a la gent, s'ha de sortir al carrer. Cal obrir trinxeres en tots els fronts, contra totes les agressions, contra els agressors. La passivitat ens fa còmplices. En un societat injusta com la nostra, la bondat fa més forts els agressors.

Cal desterrar de les nostres ciutats el concepte de caritat i el determinisme social que aquesta actitud inocula en la gent. No és només allò tan conegut de "no s'han de regalar peixos, sinó que s'ha d'ensenyar a pescar"; és sobretot l'actitud amb què s'exerceix la solidaritat. Qui aspira a una societat més justa, no veu mai en la persona objecte d'ajut o donació un motiu per al seu lluïment, per a la pacificació de la seva consciència, perquè la solidaritat es dóna entre iguals; qui aspira a un món més just no pensa només en aquella persona que passa fam a Girona, sinó en la fam a Girona, en les seves causes i en les maneres d'eradicar-la. S'apunta totes les actituds polítiques i vota en conseqüència. Com deia el Gran Wyoming en la presentació del llibre No estamos locos: "El obrero de derechas es tonto por definición".

Són temps difícils arreu. Els qui remenen el cotarro no pararan fins a eliminar el sistema. Tot allò que no sigui protestat, discutit i reivindicat a peu de carrer esdevindrà llei ofegadora; totes les injustícies, per petites que siguin, que no siguin solidàriament combatudes, seran generalitzades a tothom. Res del que passa al nostre entorn ens és aliè. El marc és Girona. Aspirar a una societat més justa vol dir que ni una sola causa, ni una sola injustícia hi han de tenir lloc.