El Parlament de Catalunya té previst debatre i aprovar avui una proposició, signada per diferents grups parlamentaris, per la qual s'acordarà sol·licitar formalment al Congrés dels Diputats que l'estat delegui en la Generalitat la competència per organitzar referèndums. Aquest via suposa el primer intent de conciliar la determinació de convocar una consulta sobre la proposta que Catalunya sigui un estat i, en cas afirmatiu, que sigui independent, i la voluntat que aquesta consulta es convoqui dins de la legalitat. És un intent que neix fallit, ja que cap dels dos grans partits espanyols no li farà costat; per tant, el seu valor és argumentatiu, tant de cara als catalans com per a la comunitat internacional. Però la intenció de transmetre un missatge clar es veu enterbolida per factors que competeixen per captar l'atenció. D'una banda, l'abstenció de la CUP qüestiona la solidesa del bloc que va aprovar la consulta i el lideratge de Mas. I per l'altra, la votació d'avui està suposant una prova de tensió difícil de suportar per al PSC, que malgrat les decisions del consell nacional i de la direcció, veu com alguns dels diputats es resisteixen a votar en contra d'una proposició que va en la línia d'una aposta amb la qual s'havien compromès: la del dret a decidir. En aquest marc, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha adoptat una posició de transparència absoluta: ja que la seva consciència li impedeix seguir la disciplina del grup parlamentari, l'abandona. Renuncia a l'escó. Cert que Ros fa una mica de trampa. El que l'interessa i el preocupa és l'alcaldia de Lleida i tornar-s'hi a presentar amb les sigles del PSC en les eleccions del 2015. Però això no exclou la seva coherència. En un sistema de llistes tancades, el diputat sap que deu l'escó al partit, però en la pràctica els diputats que es barallen amb la seva la formació es queden la butaca i els emoluments. Ros, alcalde de Lleida, popular a la seva demarcació, podria dir fàcilment que molts dels vots que va rebre com a cap de llista se'ls va guanyar personalment, però accepta el joc. Altres diputats no ho veuen de la mateixa manera, i també tenen raons per exhibir, però en ple desprestigi de la política, algú que plega per no votar el que no creu és un exemple a destacar.