El Govern argentí es va referir fa poc a la devaluació del peso com "política canviària de flotació administrada del tipus de canvi". És clar, et diuen una cosa així i tardes quatre dies a assabentar-te de què va l'assumpte. Quan te n'assabentes, ja no té remei. Nosaltres mateixos ens vam assabentar que la promesa de no apujar l'IVA, de no tocar els impostos, així com de deixar intactes la sanitat, l'educació, etc., volia dir tot el contrari. Però ja era tard. La cosa no tenia remei fins a les següents eleccions, que es produirien en quatre anys. A més, a les mentides directes, grolleres ("mai faré això") li van seguir després els eufemismes. L'eufemisme és més difícil de manejar que la mentida perquè posseeix un grau de complexitat més gran. Així, quan la ministra de treball diu "mobilitat exterior" a l'emigració forçosa, el cap ha de fer un recorregut, primer per la frase i després per la realitat, que en ocasions resulta esgotador, sobretot si els eufemismes s'amunteguen. Per exemple, si al rescat li diuen "línia de crèdit"; si al desnonament, "procediment d'execució hipotecària"; si a l'amnistia fiscal, "regularització"; si als bancs dolents, "vehicles de liquidació a llarg termini"; si a les retallades, "reformes estructurals"; si a la privatització, "externalització dels serveis públics"; si al repagament, "copagament"; si a la recessió, "creixement negatiu"; si a l'abaratiment de l'acomiadament, "flexibilització del mercat laboral"; si a la pujada d'impostos, "novetat tributària"; si a l'embolic de Bárcenas, "indemnització en diferit"; si a la retallada en receptes, "tiquet moderador sanitari"...
Són només uns exemples. Primer va venir la mentida crua i després van arribar els eufemismes, que són mentides cuites, per a les quals es requereix un paladar diferent. Ara bé, cap dels nostres polítics ha aconseguit el nivell dels responsables de l'economia argentina. Repetim: la devaluació és en realitat una "política canviària de flotació administrada del tipus de canvi". I després ens diuen que la llengua és un tresor. Mirin vostès, la llengua és un tresor a vegades. En temps com els que ens ha tocat viure, la llengua és una mina antipersona. La trepitges, i salta pels aires la pensió, o et desnonen, o et treuen la beca.
