La crisi és un mantra per justificar la desinversió en serveis bàsics per a la població. "La crisi castiga els malalts de càncer" o "La corrupció costa a la UE 120.000 milions l'any", llegim en titulars. Som sens dubte davant una cortina de fum, una ficció mediàtica per a ingenus. Al carrer passen unes coses però els mitjans de comunicació n'expliquen unes altres o bé donen les culpes a la crisi i a la corrupció. Com si la crisi i la corrupció fossin un virus maligne contra el qual no hi ha antídot efectiu. Així s'estalvien d'explicar què no fan els nostres polítics, o quines noves canallades ens estan preparant. Però la vida segueix. La societat efervescent genera anticossos. Una sèrie televisiva d'alta qualitat, Treme, de David Simon, presenta el barri bressol del jazz. S'ambienta a Nova Orleans després del pas de l'huracà Katrina del 2005. A la ficció dramàtica, més real que molts informatius, el sistema (l'administració pública més els taurons que en viuen) és presentat com una nosa que dedica tots els esforços i pressupostos a l'autopropaganda per demostrar que soluciona els problemes que no soluciona. Una visió que anticipa un canvi de paradigma que per sort ja s'està produint.
