L'entrevista és un gènere del periodisme informatiu que consisteix a sotmetre una persona a preguntes per tal de conèixer les seves opinions, idees, intencions, etc. De jove llegia amb fruïció l'interviu diari que publicava Del Arco a La Vanguardia acompanyat d'una divertida caricatura del personatge entrevistat, feta pel mateix periodista. A vegades l'entrevistador, com va passar en el magnífic programa de Jordi ÉvoleSalvados, on reuní el president de la Generalitat, Artur Mas, i l'expresident, Felipe González, aconsegueix que dues persones es qüestionin entre elles i el periodista només intervé per activar la discussió quan aquesta s'empantanega i convé desencallar-la perquè encara resten per abordar altres temes d'actualitat.

Per la televisió hem vist desfilar entrevistadors, però el més cortesà de tots era en Jesús Hermida, que en lloc d'inquietar el personatge li feia suaus massatges. En el període televisiu franquista tots afalagaven els entrevistats perquè la dissidència al règim no existia. Va ser en la democràcia quan aparegueren periodistes llenguts que clavaven preguntes com agulles roents i aconseguien pertorbar l'interviuat. Ens regalaren alguns espectacles memorables i d'algun d'ells va ser el mèrit d'enfonsar gegants amb peus de fang.

Em va costar enganxar-me al programa Salvados que presenta Jordi Évole a la Sexta. El seu èxit s'ha d'atribuir al mecanisme propagandístic més eficaç, el boca-orella, puix que no em complagué la seva vida anterior, l'astracanada del personatge "follonero", que intervenia en un programa de l'Andreu Buenafuente. Salvados és un espai televisiu que és en la pantalla des del 2008 i en aquests últims dos anys ha aconseguit una gran audiència. Un públic cansat de les corrupcions, aeroports i autopistes inútils, de trens AVE sense passatgers i enganyifes del poder, polítics fantasmes, com de l'escandalós cas del descarrilament del tren a València amb 43 morts i 47 ferits greus. Com que ara mana el PP aquest és l'objectiu dels seus dards enverinats.

No m'acaba de fer el pes l'estil trampós d'entrevistar d'en J. Évole. El periodista acostuma a fer un posat de baixar de l'hort, de no saber gran cosa del tema, i sol·licita informació de forma ingènua i en la mesura que l'entrevistat desgrana dades, el talla, el contradiu i li ensenya documents inqüestionables que demostren que menteix i s'ha embardissat en un esbarzer espès del qual sortirà ben esgarrinxat.

En Jordi Évole deixa parlar, contrasta el seu tarannà amb el d'en J. Cuní, que sovint no deixa enraonar (bé, depèn del personatge) tot fent preguntes interminables i amb massa exhibició d'opinió com d'informació. Té tanta necessitat de demostrar que sap de tot que en lloc d'inquirir desplega el tema ell solet. Ampul·losament i redundant. No necessita l'entrevistat i quan actua de moderador és també el tertulià, tots els tertulians.

El conductor de Salvados, programa d'afilada crítica social, és un periodista murri, esparpillat i transmet la imatge d'honestedat, ara bé els seus interrogatoris són un camp de mines, no aptes per als polítics desmemoriats. Un diumenge despietadament esclafà l'exministre del PSOE Juan Alberto Belloch, que sucumbí a les seves emboscades, als hàbils paranys. L'acorralà pels quatre costats. Oferí una actuació tan penosa en Belloch que no sé com l'endemà s'atreví a sortir al carrer.

He llegit molts comentaris sobre el debat entre l'Artur Mas i en Felipe González, uns estaven ja a favor del primer, altres del segon abans que comencessin a dialogar i res els podria fer canviar d'opinió, inclús no calia que miressin la televisió. En Mas s'alçà en el debat com un estadista i en F. González, que té el cap ben organitzat, sense símptomes de vellesa prematura, mostrava el seu respecte per en Mas, igual que en Mas per ell. El tractar-se de vostè i de presidents contribuí a donar més grandesa a la trobada, que va tenir moments sublims. Era un plaer escoltar aquests dos gegants intel·lectuals i polítics. El pobre Zapatero, tan frívol, tan superficial, no li arriba ni a la sola de les sabates a González. Una discussió educada, clarificadora, on els teleespectadors visualitzaren nítidament tant el que es deia com el que s'insinuava. El que era exposició i el que era una amenaça solapada. No obstant si bé s'ha criticat que F. González apel·lés als 300.000 morts de l'ex-Iugoslàvia i no parlés de separacions pacífiques com la d'Eslovàquia o la de Noruega, qui millor que ell sap de quins materials estan fets els seus conciutadans, que tenen poc de suecs o de txecs i no entenen el refinament florentí dels catalans. Sort que ens observa la comunitat internacional.

Cal subratllar que en el debat en F. González definí la sentència sobre ?l'Estatut del Tibunal Constitucional d'"estúpida i inútil", però en un article, escrit a dos mans (ell i Carme Chacón) a El País (26 de juliol del 2010), no sols acatava cofoi sinó que elogiava la sentència, ensems criticava durament a tots aquells (la majoria de catalans) que no hi estàvem a favor. Què escriurà ara de nou a El País? Que ell fou estúpid i inútil quan publicà el text? Un gran debat que et retorna la confiança en els grans polítics. Si bé jugaven en l'estadi mediàtic en Mas i en Felipe, el gran perdedor fou l'absent, el que no era en el coliseu dels dos gladiadors, en Mariano Rajoy, que va rebre castanyes per tots ?costats. Com que és una esfinx callada, que no es digna a parlar, els altres l'interpreten.