Explica en el seu últim llibre Joaquín Leguina, socialista de l'Antic Testament, que l'anterior ministra de Defensa va ser elegida per José Luis Rodríguez Zapatero en atenció que era dona, catalana i a més estava embarassada en el moment de la seva designació. Tres arguments poc o gens vinculats a les exigències de la cartera que, no obstant això, van inclinar al llavors president del Govern a designar Carme Chacón amb el propòsit de donar un "cop d'efecte mediàtic". En cas de ser cert el relat de Leguina, Zapatero tenia al cap Elena Salgado per ocupar el lloc: i així ho va explicar per telèfon al seu home de confiança, José Blanco. Aquest, que es trobava reunit amb el marit de Chacón, va comunicar al seu interlocutor les intencions de Zapatero, que van suscitar en l'esmentat cònjuge un comentari jocós. "Si el que vol és donar un gran cop d'efecte mediàtic, el que ha de fer és nomenar la meva dona, que a més és catalana i està embarassada. Això sí que seria un pelotazo". L'acudit no tardaria a convertir-se en nomenament.
No ha estat Leguina el primer a advertir que Zapatero es guiava sovint per criteris d'estètica i el desig de desconcertar a l'audiència quan es tractava de compondre el seu Consell de Ministres. Fa uns anys, el recent destituït ministre de Cultura César Antonio Molina va aventurar que la seva sortida del Govern havia obeït a raons de paritat i glamur que van portar el president a "buscar, suposo jo, una noia jove". Així definia Molina, sense més additaments, a la seva successora, Ángeles González-Sinde. A aquest mateix criteri decoratiu respondrien, per extensió, els nomenaments d'altres ministres comissionades per gestionar vaguetats com la Igualtat o assumptes principalment ja transferits a les autonomies, com la cartera sanitària. Sorprèn, si de cas, que aquesta política involuntàriament desdenyosa per a la dona fos marca de la casa en un president que va fer del feminisme la seva bandera i de fer la cort a les senyores una de les bases electorals de mès èxit.
L'italià Silvio Berlusconi feia més o menys el mateix; però el perfil obertament misògin d'Il Cavaliere ho justificava en el seu cas. Totes les ministres de Berlusconi -poques, és cert- destacaven per la seva bellesa, fins al punt que una d'elles, la titular d'Igualtat d'Oportunitats Mara Carfagna, va ser anteriorment finalista del concurs de Miss Itàlia. També Stefania Prestigiacomo, convertida en ministra de Medi Ambient als 31 anys per obra i dit de Berlusconi, havia estat distingida amb el títol informal de Miss Parlament en el seu debut com a diputada.
Els casos de Zapatero i Berlusconi, cadascun a la seva manera, demostren per si fes falta que els països del sud d'Europa resisteixen el que els diguin i no hi ha crisis ni presidents que puguin amb ells.
Infeliçment, aquells alegres temps de glamur i passarel·la ministerial han deixat pas a Espanya a la quaresma encarnada en un sever registrador de la Propietat com Mariano Rajoy, que no vol saber res de paritats i altres invents moderns. El que li pertoca són ministres no especialment premiats que encomanen la solució de l'atur a la Verge del Rocío i ministres sense glamur que s'inclinen més aviat per la devoció a Santa Teresa.
Acabarem per trobar a faltar l'època en la qual Zapatero ens sorprenia amb els seus cops d'efecte mediàtics a l'hora de nomenar ministres. Ara tot és més previsible, digui el que digui Leguina.
