L'escena és de fa més d'una dècada (ja fa més de deu anys!) i pertany a Soldados de Salamina, concretament al seu rodatge a Girona. La filmació tenia lloc al Bar Núria. Ariadna Gil repassava el guió asseguda davant d'una de les seves taules, immediat escenari d'una conversa clau en la investigació de la història de Sánchez Mazas. Al voltant del bar, un escamot de transeünts i curiosos observant la preparació del pla. Els de producció, herois anònims de tot rodatge en exteriors, intentant garantir el silenci. És, en definitiva, l'estampa típica d'un dia de filmació. Però hi ha una petita i molt significativa anomalia: el director, David Trueba, no mira cap a l'escenari ni cap a l'actriu, sinó cap a l'exterior. A la terrassa del bar, assegudes com de diumenge, dues iaies retransmeten el que veuen amb una vehemència digna de ser filmada. "Que guapa, l'Ariadna, en persona!". El Trueba sembla haver-se desconnectat de tot l'engranatge de la ficció, perquè les dues iaies el mantenen absort. No pot reprimir un gran somriure i insisteix a observar-les amb fruïció, pendent de les seves ocurrències. És una anècdota nímia, però hi ha en aquest gest del creador, en aquesta captació de l'off narratiu, la perfecta imatge de les immenses virtuts d'aquest gran escriptor i cineasta.
Quan, diumenge passat, David Trueba va sortir a recollir el Goya i va recordar-se de Tatiana Sisquella, de Catalunya i dels seus habitants, va revalidar que és un dels observadors actius més lúcids i sensibles de la nostra cultura. L'home que fa dotze anys reia amb les iaies, gairebé aliè a la imminència de la claqueta, va donar a la gala una lliçó a absents i llenguts, i ens va regalar una frase de samarreta: "¿Qué sería de la vida si no nos insultara la gente que nos debe insultar?". L'Acadèmia del cinema espanyol li hauria de fer un monument, perquè sense ell la gala hauria estat més apocalíptica que Los últimos días.
