Cartes

de Cuca Mascort

carles mallart. Girona.

Escric aquestes línies en record d'una bona amiga, la Cuca Mascort, que ens ha deixat. Avui, en un acte molt i molt emotiu al Tanatori de Girona, li hem donat l'últim adéu com es mereixia. He vist cares de dolor, sorpresa, escepticisme, estimació... Tots plegats hem pogut constatar que era una gran dona.

Coneixia la Cuca des de feia molts anys, i qui no coneixia la Cuca de la gent del Turisme, entre molts altres col·lectius? Recordo que cap al principi d'estiu la vaig trobar a la inauguració del Lux-d'Or de Platja d'Aro, juntament amb el seu marit. I vàrem xerrar molta estona. Em deia: "Estic preparant el número 50 de la revista Top Girona, us he guardat 4 pàgines, em fa molta i molta il·lusio per la fita que representa i estic treballant en un número molt especial, de molta categoria, el vostre establiment hi ha de ser sí o si, és per al desembre". Dit i fet, el resultat el tenim a les mans, va ésser la seva última gran il·lusió.

Lamentablement, el dia que me'n va donar un exemplar, voltants del 21 de desembre, em va comunicar la seva greu malaltia, que tots pensàvem que, com ens deia, era greu però ningu s'imaginava un desenllaç tan rapid.

La Cuca era una dona del món del Turisme, una autoritat, vaja, era dels nostres, una persona que malgrat les discrepàncies polítiques que teníem del moment que viu Catalunya, era de fàcil conversa. Una dona elegant, amb classe, obstinada, amiga dels seus amics, respectuosa amb les idees dels altres, que s'estimava Girona, regidora del PP segons em deia per una aposta personal de la Concepció Veray, amb qui mantenia una gran amistat i llealtat per sobre d'ideologies polítiques.

La trobarem a faltar. Cuca era una de les cinc persones de Girona amb qui jo contrastava idees en termes de ciutat, una dona sàvia que mai cansava, que defensava els seus plantejaments. Descansa en pau, gran Cuca.

De què ens sorprenem?

CATI BABOT ARTIGAS. banyoles.

Tots coneixem els rostres de tots aquells personatges mediàtics que s'han enriquit amb diner de proce?dència més que dubtosa. No paga la pena repetir els seus noms perquè tots coneixem els seus suposats delictes per la seva gran magnitud.

Però de veritat no coneixem també familiars, amics, veïns... que no hagin tingut cap ensopegada amb persones que com més tenen, més en volen? De debò no coneixem parelles on el més "espavilat" ha buidat el compte bancari quedant-s'ho tot? O familiars enfrontats per la venda d'un terreny, local, casa... sense l'apropiat consentiment? O germans enemistats per herències obtingudes amb manipulacions en benefici propi? Si això passa en la nostra vida quotidiana, més sovint del que ens pensem, per què llavors se'ns contrau involuntàriament el rostre quan veiem o sentim el nom d'aquests innombrables individus, si nosaltres també convivim amb malfactors amagats?

La iaia Teresa del carrer de les Rotes

Francesca Barti i Comalat.

banyoles.

La iaia Teresa és de les generacions que van patir fam durant la Guerra Civil i encara recorda quan alguns rojos anaven a casa seva (Can Frigola de Vilavenut) i s'hi passaven una temporada menjant-se el poc bestiar que tenien i utilitzant tots els espais de la casa sense permís. També explica que no tenien transport i per anar al ball dels diumenges feien la gran passejada de Vilavenut a Banyoles. Es dutxaven poques vegades perquè no tenien aigua i quan aconseguien reunir unes miques de diners anaven a mercat de Banyo?les per comprar-se unes espar?denyes. El seu pare era pastor i portava el ramat de Llanars a Vilavenut. La seva mare va morir el mateix dia que la seva àvia, patia depressions i alcoholisme. La iaia només tenia 7 anys i des de llavors la germana del seu pare es va fer càrrec d'ella i dels seus germans. El que més detesta la iaia és observar que algunes persones creixen sense valors i que no aprecien el que tenen. Que molts nens/es són malcriats i que moltes famílies malgasten els diners en va.

Fa pocs anys que la iaia va entrar a la societat del benestar per tenir aigua a casa i més endavant calefacció. S'emprenya com una abella quan li arriben les factures d'aigua, llum i gas que amb prou feines pot pagar. Segons la iaia Teresa, la seva generació va patir molt més i les actuals, que tenen més que abans, no ho saben.

La iaia té les arrugues de la saviesa, d'haver viscut moltes experiències i d'haver lluitat. És una senyora gran amb una gran bellesa natural. Els coneixements que m'ha transmès m'han estat molt útils per aprendre a mirar endavant, lluitar pel que vull i valorar tot el que tinc. Gràcies iaia.

No som iguals davant la llei

Fernando Guerrero Barrio. girona.

Després de la declaració de la infanta Cristina pel cas Nóos, s'ha demostrat que els espanyols no som iguals davant la llei, ja que des del principi de la causa s'ha tractat d'evitar la seva imputació, a càrrec del fiscal Sr. Horrach i els seus advocats, encara que al final han accedit que declari per evitar que aquest circ mediàtic muntat al voltant de la Infanta deteriori encara més la credibilitat de la Casa Reial. La declaració de la Infanta no aporta res de nou al cas sobre la seva imputació, ja que s'ha mostrat evasiva, ignorant i confiada sense reconèixer la responsabilitat que suposa la seva "signatura" en la participació del 50% en la societat mercantil Nóos compartida amb el seu marit , i que justifica amb frases com "No recordo", "no conec la mecànica" o "confiava en el meu marit", expressions acceptades de bon grat pels seus advocats.

No, no som iguals davant la llei, i em refereixo als milers de casos de pares que "confiaven en els seus fills" i un dia "van signar" un aval de la seva casa per a una hipoteca, i ara es veuen desnonats o aquests preferentistes que segons els banquers s'aferren al fet que "van signar" uns contractes i ara han perdut els seus diners, i jo em pregunto: Quin sentit té una "signatura" si no s'exigeix que se'n sigui responsable? Excepte en desnonaments i preferents entre altres, que sí s'aplica.

La Suïssa endogàmica

JOSEP SERRA QUINTANA. GIRONA.

Llegeixo amb estupor que en el referèndum celebrat a Suïssa per limitar la lliure circulació de ciutadans de la UE pel seu territori ha guanyat l'opció del partit impulsor d'aquesta mesura. Per molt poc marge, els suïssos han decicit que s'ha de limitar el dret a transitar pel seu petit territori als ciutadans del seu entorn més immediat.

Em sembla que la seva obsessió, pròxima a mentalitats fanàtiques, els pot portar a un onanisme social en què, al final, els que més hi perdran seran ells mateixos. Només que la UE apliqui el principi de corres?pon?dència, quedaran tancats en el seu propi corral, ja que no tindrien escapatòria ni per terra ni per mar. Els tenia per intel·ligents, pe?rò veig que només exerceixen a?ques?ta virtut una gran minoria dels helvètics.