L'assagista Antonio Escohotado ha escrit els dos volums Los enemigos del comercio per intentar captar l'essència del comunisme i respondre, entre d'altres coses, a una pregunta que ja va intrigar al Martin Amis de Koba el terrible: per què, a diferència del feixisme, el comunisme, a més de simpaties, arrenca amb facilitat somriures i complicitats? Horrors com els judicis de Moscou o la Revolució Cultural xinesa poden provocar visions humorístiques -el riure no és el sobirà de la vida, però sí el seu primer signe de salutÉ- però no són una broma. Em sembla que Amis no va respondre a la pregunta però, a canvi, li devem la radiografia menys complaent dels socialismes reals.
Vaig a intentar-ho jo. El menyspreu pel feixisme em sembla lògic i necessari. Qualsevol visió supremacista basada en la raça, la classe, la nació o els diners, és doblement repugnant: un pecat contra la ciència i la consciència. Els homes som radicalment iguals i només tenim una raça, l'homo sapiens sapiens (ho diem dues vegades perquè no estem molt segurs de ser tan sapiens). Tu agafes un nen esquimal, l'envoltes de llibres i bona música, el matricules a Oxford, surt curiós i lliure i, al final, tindràs un Keynes o un Amis amb els ulls ametllats. Així és. Però i el comunisme? Doncs és tan simpàtic perquè hi ha poques persones al món que no hagin incorregut en ell alguna vegada.
En efecte, l'adolescent que vam ser és molt sensible al greuge i sembla assenyat que per resoldre'l es prengui abans el punt de vista de l'ofès que el de l'ofensor. Però és que a aquesta edat es descobreix la banda: una sensació de fidelitat fins a la mort, de vida entregada a la camaraderia, d'abandonament dels límits privatius i de descobriment d'una existència que fins i tot sembla sense taxa. Sempre haurà comunes, kibbutz, malokas: potser respongui a una necessitat molt fonda i ai! passatgera. O no. Però la política lliure dels pitjors horrors requereix poders contrapesats i sotmesos a escrutini parlamentari i judicial. I sí, mercat lliure. Amics del comerç? N'hi ha prou que no sigui deïficat.
