Punxades a les primàries del PSC de Barcelona, en les quals uns (aparell) i altres (crítics, dissidents o díscols) havien dipositat tantes esperances. Anem a pams: una per una.
La primera punxada ha estat del conjunt del partit: hi va haver menys votants que signatures van avalar els candidats. Signants que després no voten? Això no és seriós. No són només els simpatitzants: és que la militància del partit es va quedar majoritàriament a casa. La cosa té la seva lògica: ara mateix ningú no pensa que el candidat, sigui qui sigui, tingui res a fer l'any que ve contra Xavier Trias. De fet, gairebé ningú del PSC pensa que tingui res a fer, enlloc, durant una temporada. Excepte els alcaldes de Tarragona i Lleida, que defensen la barraca. Les de Barcelona són primàries per elegir un perdedor, si no és que en els propers tretze mesos passen coses molt extraordinàries. No és un convit que vingui de gust. Però és en les travessies del desert on es descobreix el tremp de les persones i les organitzacions.
La segona punxada és la dels crítics, díscols o dissidents: Martí, Bonet, Sampere. Van quedar al darrere, superats no només pel candidat oficialista, Collboni, sinó per la noia de Nou Barris, Carmen Andrés. Amb una participació tan baixa com hi va haver, n'haurien fet pou amb uns quants milers de vots per triomfar. Si Barcelona estigués plena de gent que desitja un PSC més compromès amb el dret a decidir, amb permís o sense, haurien aprofitat l'ocasió per llançar un avís a Pere Navarro. Però la suposada dissidència es va quedar a casa, si és que existeix i no es tracta d'un miratge dels que confonen el desig amb la realitat.
La tercera i darrera punxada afecta la credibilitat. Si és cert que una candidatura va rebre desenes de vots de pakistanesos als quals algú donava el sobre de votació i l'euro de la taxa a la porta mateixa del col·legi electoral, i que actuaven per indicació dels líders de la seva comunitat, malament: per legal que sigui, i per molt que la cacera del vot a qualsevol preu sigui pràctica comuna a les primàries dels Estats Units, les del PSC van ser convocades per donar lliçons morals de transparència i rectitud. I si l'acusació era falsa però un candidat derrotat la va escampar, també malament. Jaume Collboni, presumpte beneficiat, ja va dir que acceptaria anul·lar la mesa impugnada: li sobraven vots. Collboni, l'home que va dirigir la campanya electoral del PSC el 2010, quan va passar de 37 a 28 diputats.
