Com va proclamar Churchill davant la Cambra dels Comuns, "s'ha dit que la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres formes que han estat provades de tant en tant". El problema de la baixa qualitat de la vida pública actual no neix tant de les imperfeccions de la democràcia com de la manca d'un control social eficient sobre els polítics. La desmoralització fa efecte en els ciutadans en veure desvergonyits dirigents embolicats en finançaments il·legals dictant lliçons d'ètica o alts càrrecs enriquits, que no justifiquen els seus ingressos, mofant-se tan tranquils. La rendició de comptes no forma part de la cultura política. Els grups reben generoses subvencions a canvi de justificacions lleugeres que moltes vegades ni tan sols emplenen. Uns contracten assessors. Altres s'encarreguen inútils informes-tapadora. És presentable? Els partits actuen presos d'un trastorn bipolar: pregonen codis de bona conducta que mai apliquen. Si el rival fica la mà al calaix, el critiquen, però no massa per si de cas. I és clar, si ho fa el company, toca encobrir i denunciar conspiracions. L'evidència sobre el tràfic de donacions després traduïdes en favors, i els diners que alguns distreuen pel camí, comença a resultar aclaparadora. Estendre l'aforament, una prevenció excepcional, a dirigents que han de respondre dels seus actes com qualsevol ciutadà no té justificació. La corrupció no resta suport per falta de rodatge democràtic i perquè molts ciutadans encara no tenen assumit que allò públic és seu i que els estan robant. Modificar aquesta percepció requereix canviar de mentalitat. És necessari posar remei a un mal endèmic. Tipificar nous delictes i inhabilitacions per als corromputs i els corruptors. Obligar els partits a equilibrar ingressos i despeses. Sotmetre'ls a auditories independents i acotar les seves fundacions, veritables "marques blanques". Només calen poques regles, senzilles i fàcils de fiscalitzar, i la voluntat de complir-les, una mica d'allò que sempre ha mancat. "L'economia", sostenia Keynes, "ha de ser una qüestió reservada als especialistes, com l'odontologia". No es tracta de subs?tituir els càrrecs públics per experts, sinó que assumeixin, com els dentistes i qualsevol altre professional, els efectes de la seva mala praxi. I que no acabin convertint-se en el mal de queixal crònic d'aquesta democràcia.