D'encapçalar la Transició política a promoure, passades quatre dècades, la de la mateixa Monarquia com a institució i brindar a l'Estat espanyol l'oportunitat d'una renovació a fons. Aquest és el significat del fet històric que ha provocat el Rei amb la seva abdicació. La crisi econòmica, el seu ?punyent càstig i la decebedora resposta institucional han minat la moral d'aquest "país de cabrejos", com el va descriure el poeta, han minvat seva capacitat i la seva il·lusió per combatre els problemes i s'han deteriorat les seves perspectives de futur. La pèrdua de confiança i la desafecció s'estaven traduint en hostilitat cap a la Casa Reial. I, encara pitjor, en una deslegitimació del sistema sense que ningú fes res solvent per tallar la sagnia. Amb la seva retirada, el Rei presta un últim servei: el de convertir la Corona en la culminació de l'exemplaritat que la societat actual reclama als servidors públics. Lliura a més les regnes a una nova generació sobradament preparada. Ja no és la del 78, la que va construir la democràcia, però té per davant una tasca tan àrdua i apassionant com la de llavors, si no més: liderar la catarsi en tots els ordres.

El de Joan Carles I no ha estat un regnat fàcil. Va saber guanyar-se una dreta que el considerava un deslleial i a una esquerra que militava en el republicanisme. Fent de la prudència i la sensatesa les seves principals virtuts, el Rei va saber gairebé sempre estar al seu lloc. Tot i que els últims esdeveniments són els que estan més frescos en el record -les debilitats de la Infanta i el seu marit, la cacera d'elefants, la relació amb la Reina-, seria injust esborrar de la memòria la seva destresa per desmuntar la dictadura o la seva fermesa el 23- F. Un rei no té vida privada, les seves relliscades porten conseqüències públiques i encara que no es pugui considerar responsable directe dels errors dels membres de la seva família, el que faci i el que passi al seu voltant concerneix als ciutadans. Els excessos dels últims anys van acabar per deteriorar la seva figura. Ho reflecteix la seva valoració en les enquestes, en caiguda lliure, i la ruptura dels tabús al voltant de la Monarquia. Ni aquell acte de contrició inèdit en què va demanar perdó als ciutadans -"Ho sento molt; em vaig equivocar, no tornarà a passar-, va frenar l'erosió de la seva credibilitat.

Els passos legals que exigeix la nova situació requereixen l'entesa entre la classe política. Els ciutadans clamen perquè els representants públics recobrin altura de mires i sentit de la responsabilitat. El país necessita estendre aquest esperit a altres assumptes crucials de l'actualitat -la recuperació econòmica, la reforma de la Constitució, el model territorial, l'independentisme- que estan deixant greus ferides en el teixit social. Igual que el rei Joan Carles I va liderar, amb Adolfo Suárez, la Constitució del 78 i l'Estat de les autonomies, que han proporcionat un llarg període de democràcia, el nou Rei, Felip VI, hauria de pilotar un canvi que tingui en compte el que pensen la majoria dels catalans. És la gran oportunitat. El príncep Felip, també Príncep de Girona, ho sap de primera mà per les seves constants visites a Catalunya. L'abdicació marca el final d'una època i obre un nou temps, l'oportunitat d'iniciar una etapa diferent per recuperar l'esperança.