Els smartphones-llegeixi's telèfons intel·?ligents, els mòbils de tota la vida, vaja- són armes que carrega el diable. Ens fan més mal educats: resulta massa habitual compartir taula, cervesa o vermutet, amb amics-coneguts-individus que es passen l'estona amb el cap cot, amb la vista posada a la pantalla tàctil, tocant-la i fregant-la amb el dit índex. Piulen, postegen, repiulen i repostegen; o retraten el plat que li acaben de servir per fer dentetes als "amics" d'Instagram o per deixar-ne constància al Tripadvisor, que se sàpiga que viatgen i són uns sibarites. Mentrestant, ens deixen amb la paraula a la boca. Si tenim alguna cosa important a dir-nos, sempre ens quedarà el WhatsApp, ves. Tampoc no és estrany rebre trucades a qualsevol hora a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, perquè el mòbil el duem a sobre per estar sempre i en tot moment a disposició de tothom, què coi.
Sense anar més lluny, dimecres passat, a la nit, a Londres, al teatre The Old Vic, a prop del riu Tàmesi, tot un Kevin Spacey-sí, el mateix, el protagonista de Sospitosos habituals, American Beauty i House of Cards- va haver d'interrompre una escena de Clarence Darrow, obra de la qual n'és el protagonista, perquè el telèfon intel·ligent d'un espectador idiota va començar a sonar en plena funció. "Si no contestes, ho faré jo", va interpel·lar-lo l'actor. L'anècdota ha estat notícia a The Independent, al Daily Mail, a la BBC, al The New Zealand Herald i a El Periódico de Catalunya, per citar alguns mitjans.
Sí, les noves tecnologies ens fan més visibles, més cool, més lliures, més extrovertits. Ocurrents, també, i creatius i graciosos i interessants. I impertinents, pesats, fanfarrons, inoportuns, irreflexius, narcisistes. Un punt inconscients, fins i tot. És el que tenen les noves tecnologies de la comunicació: quan més va, menys persones.
