Si no n'ha passat una de molt grossa d'ençà que ahir a les sis de la tarda en Joan Carles signava la llei que regulava la seva pròpia abdicació, en aquests moments, el Regne d'Espanya ja té nou rei. D'ençà de l'anunci d'abdicació per part del rei dimissionari, s'han revifat les veus que reclamen la reconversió d'Espanya en una república i la substitució, per tant, de l'actual règim monàrquic constitucional. Resulta, però, que Espanya fa tants anys que no és regida republicanament que, fins i tot un polític tan destacat com el president Bauzá, fa pocs dies afirmava en seu parlamentària que la monarquia no pot ser en cap cas una herència del franquisme perquè abans del franquisme també hi havia monarquia (!). És a dir, que això de la república podria perfectament ser que s'hagués acabat convertint en un mite que es perd en la nit dels temps i que no acabem de saber exactament ni què vol dir ni on l'hem de situar.
Per acabar-nos de despistar, si mirem quins països al voltant nostre ostenten el nom de república, topem amb un maremàgnum on s'hi barregen França i Itàlia amb la Xina, l'Iran i tots els països del sud del continent americà. Què poden tenir en comú, tots aquests països, per ser anomenats igualment repúbliques? Doncs no gaire res, la veritat. Si féssim una enquesta per demanar en què consisteix exactament un règim republicà, segurament la resposta que obtindríem majoritàriament faria més o menys així: "una república és un país on no hi ha rei". Efectivament, al llarg de la història política occidental (però no només: la república de l'Iran, per exemple, adquireix aquest nom a partir de la revolució islàmica de 1979, quan és expulsat el Xa de Pèrsia i, per tant, el país deixa de tenir rei), els moviments republicans s'han oposat a la monarquia. Però seria excessivament simple reduir el republicanisme a l'absència de dinasties reials.
Acabem-ho d'embolicar, però: encara que ens pugui resultar sorprenent, república no és necessàriament sinònim, tampoc, de democràcia. La democràcia és, de fet, una forma de govern que, al llarg de la història, ha gaudit d'escassíssima bona premsa. D'ençà que en un racó del mediterrani, ara fa 2.500 anys, una colla d'il·luminats van provar de regir-se per democràcia directa, sense parlament ni polítics professionals pel mig, i l'experiment va acabar fatal, ningú no ha volgut saber res de la democràcia fins fa ben bé quatre dies. I, encara, quan l'hem començat a reprendre, ha estat de manera delegada (parlamentària) i, fins fa molt i molt poc, sense sufragi universal (no podem oblidar que, a Espanya, les dones van votar per primera vegada el 1933, precisament durant la Segona República, i en països com Suïssa, el sufragi femení es va fer esperar fins a 1971!). En termes històrics, doncs, hem de considerar la democràcia com una provatura en fase molt primerenca i és molt raonable pensar que, al llarg dels propers segles, serà repensada de manera profunda i, potser, substituïda per formes de govern que ara ens semblarien inimaginables.
Però tornem a la república. Si ser republicà no consisteix (només) a oposar-se a la monarquia i tampoc no és sinònim de democràcia, aleshores què vol dir, exactament, ser republicà? Doncs bé, la tradició política republicana es remunta pràcticament als orígens de la nostra cultura. Hi ha qui n'ha volgut veure traces ja a Grècia, però és indubtablement Roma la mare tant de la teoria (sobretot, el De Republica, de Ciceró) com de la pràctica republicana (la República romana: 509 aC - 27 aC). Al llarg dels segles, la teoria republicana ha estat repensada, afinada i criticada. I en les últimes dècades, han pres força una sèrie d'autors de pensament polític, com Maurizio Viroli, Quentin SkinnerPhilip Pettit, que han donat nova embranzida al pensament republicà. Si haguéssim de reduir el republicanisme a la seva mínima expressió, trobar-ne el denominador comú que l'ha mantingut com a línia de pensament coherent al llarg de la història, podríem dir que hi ha republicanisme quan hi ha una comunitat d'individus lliures que s'han dotat d'una legislació justa que garanteix l'absència total de dominació i de privilegis, una gestió transparent dels afers públics i un tracte igualitari de tots els ciutadans, els quals estan en possessió dels mecanismes de control que els permet corregir els possibles excessos per part dels poders polítics o econòmics.
Potser ara s'intueix millor per quin motiu un règim republicà no s'identifica necessàriament amb un de democràtic. A ca?sa nostra, gaudim d'una democràcia (nominal, si més no) i només cal obrir el diari cada dia per prendre consciència de fins a quin punt els privilegis, l'opacitat, el tracte desigual i l'absència total de mecanismes de control efectiu estan a l'ordre del dia democràtic. Repensar la monarquia i plantejar-nos-en la substitució per una república ha de voler dir, també, repensar profundament la democràcia. Catalunya té una ocasió esplèndida per portar a terme aquest procés de revisió crítica, de manera paral·lela al seu procés d'emancipació política d'Espanya. Serem prou valents per repensar-nos a fons, o simplement canviarem el nom a les velles i obsoletes institucions de sempre?
