En els cenacles acadèmics i les tertúlies polítiques, la publicació de la balança fiscal de l'any 2011 ha atiat novament la polèmica sobre el maltractament que pateix Catalunya. Segons les dades esbombades a bombo i plateret pel conseller Mas-Colell, el dèficit fiscal el 2011 entre Catalunya i Espanya va ser de 15.007 MEUR.
Aquest import és el resultat d'aplicar el mètode del flux monetari (quantitat de despeses en béns i serveis públics que l'Estat retorna dels impostos pagats pels catalans).
Els ciutadans escoltaran la cançoneta, una i mil vegades repetida pels partidaris de la independència, que sense aquest espoli no hi hauria retallades i els diners es destinarien a millorar la sanitat, l'educació i els serveis socials, i també a reduir el deute de la Generalitat. No és veritat. Als impostos recaptats a Catalunya s'afegeixen 7.185 MEUR d'ingressos virtuals que són el 19,22% del dèficit de l'estat del 2011 (calculat en 37.381 MEUR). És a dir, es transforma un deute en un ingrés. Vaja, semblant al miracle bíblic de la conversió de l'aigua en vi!
L'explicació d'aquesta forma de procedir és tan rudimentària com ridícula. És l'anomenada neutralització del dèficit estatal, finançat amb endeutament, que s'haurà de pagar en els pròxims anys. D'on sortiran les misses? Doncs de les butxaques dels ciutadans que, amb el impostos, nodriran els ingressos futurs. Ergo, se sumen avui uns diners que es recaptaran demà. Es tracta d'un artifici comptable, sense que signifiqui tenir més diners en efectiu.
A més, aquesta tesi suposa que el dèficit de l'Estat s'eixuga totalment el mateix any que es produeix. I, per tant, és com si Catalunya pagués impostos per avançat. Absurd!
D'aquesta manera s'arriba a la xifra impressionant de 15.007 MEUR, diferència entre els 39.903 MEUR de despeses i 54.910 MEUR d'ingressos (quan bitllo-bitllo van ser 47.725 MEUR els impostos pagats dels catalans). Tot plegat és un exercici de demagògia que utilitza arguments emotius i irracionals per despertar els sentiments de la gent cap a l'acceptació de programes impracticables i fal·laciosos.
En tot aquest embolic, és curiós el canvi de camisa d'economistes que van ser capdavanters en l'estudi de les balances fiscals (Antoni Castells i Núria Bosch, entre altres). Aquells federalistes fiscals d'antany, enguany s'han posat al servei dels neoliberals (com Xavier Sala-Martin, Ramon Tremosa i altres) que menyspreen el principi de solidaritat interterritorial. Tots ells han desterrat el paper dels impostos en la redistribució de la renda entre persones i entre territoris. De fet, les balances fiscals han esdevingut armes d'adhesió massiva a la causa independentista.
