L'estiu del 1975, en una plaça de Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, els vaig preguntar a uns jubilats que jugaven al dòmino què pensaven de l'alcalde del poble. En aquells dies jo era un becari de la Universitat Catalana d'Estiu i en realitat no tenia cap interès a saber res sobre l'alcalde, però m'agradava comprovar que aquella gent, a l'altre costat de la frontera francesa, parlava català i que jo em podia entendre molt bé amb ells. I com que no vaig pensar en cap altre tema de conversa, els vaig preguntar per l'alcalde, de la mateixa manera que podria haver preguntat pel nom de l'església o pel club de petanca. Tots els jubilats van deixar anar una rialla, i un d'ells em va mirar amb un lleu aire de sorpresa, com si li fes molta gràcia sentir aquella pregunta. I després, entre dents, va exclamar: "El batle? És un lladre, com tots".
Aquella resposta em va deixar desfet. A Espanya no teníem democràcia, estàvem en l'últim any del franquisme, i molts somiàvem de poder-la gaudir al més aviat possible, però allà, al sud de França, on la democràcia havia estat una realitat des d'almenys cinquanta anys abans amb el parèntesi de l'ocupació alemanya, uns jubilats que jugaven al dòmino es permetien riure del seu alcalde i despatxar-lo amb una frase despectiva. En veritat allò era la democràcia? Aquelles rialletes burletes? La mirada escèptica d'uns homes grans que potser eren republicans exiliats que havien lluitat en la guerra civil justament a favor de la democràcia? I allò era tot?
Suposo que si avui en dia qualsevol persona arribada des d'un racó del món on no es coneix la democràcia -i encara n' hi ha molts: l'Iran, Síria, Bielorússia i tants i tants més- fes aquesta pregunta en qualsevol plaça del nostre país, es trobaria amb la mateixa resposta: "És un lladre, com tots". I potser es dirien coses molt pitjors sobre els nostres polítics, coses molt més insultants i més feridores. I és normal que sigui així. Però també em pregunto si aquesta resposta respon de debò a la realitat. Són tots els alcaldes i tots els polítics d'aquest país uns lladres? Jo crec que no. Potser ho siguin alguns, o molts, però no tots.
Però això és una cosa que ningú sembla voler escoltar. Perquè el descrèdit del sistema democràtic ha arribat a unes proporcions tan grans que ja és habitual escoltar que la democràcia és una farsa que no serveix per a res. I els arguments que es fan servir són tan humiliants que en el fons s'assemblen molt als insults que llançaven contra la democràcia els nazis i els comunistes als anys 30, quan el realment cool era desfilar marcant el pas, amb una mà al corretjam i l'altra mà enlaire, o si no, amb el puny ben tancat.
Ara per ara, tots donem la democràcia per inqüestionable, però la democràcia ha estat una experiència molt breu en la història de la humanitat. Als Estats Units ha tingut una història molt llarga, sí, que es remunta al 1776, però en els altres països del món l'ha tingut més aviat curta. A Anglaterra el sufragi només va arribar a ser universal el 1918, o sigui que només hi té un segle d'existència, i en els altres països europeus, amb l'excepció dels escandinaus, va trigar molt més a arribar. La nostra democràcia, per exemple, només té quaranta anys, als quals tan sols podem afegir el breu parèntesi de la República. No és gaire. O ben mirat, no és res, si es compara amb el que va durar l'Imperi romà.
Però la democràcia representativa, aquest sistema irrisori sobre el qual molts es permeten fer bromes feridores, és l'únic sistema que ens ha permès el major grau de llibertat personal i de seguretat jurídica (i sí, també de prosperitat econòmica, tot i les crisis) que hem conegut en la nostra història. Per això espanta escoltar les noves invocacions a la democràcia que pretenen destruir-la per canviar-la per una altra que sigui en veritat "real" o "directa" o "efectiva". I hi ha propostes, com la consulta catalana que es planteja sense cap neutralitat institucional i sense la menor possibilitat de revocabilitat (si guanya el sí, és clar, però no si guanyés el no a la independència), que en realitat són el menys semblant possible a una veritable democràcia. Ja sé que molts creuen que la prohibició del referèndum tampoc és democràtica, però s'ha ?gua?nyat una Generalitat que pren partit i manipula els seus electors el dret a celebrar una consulta? Deixo aquí la pregunta.
