Temo que hi ha notícies de corrupció per estona, perquè s'alimenten de casos ja succeïts; de delictes i faltes perpetrats quan ningú no vigilava i la societat no tenia la pell tan sensible. De vegades ens sembla que les coses passen quan les coneixem, i per això cada nou escàndol ens esparvera, però el que està aflorant són les investigacions d'enganys i lladronicis comesos al llarg d'una pila d'anys, i en els quals han incorregut dirigents i militants de tots els partits que han tocat poder de veritat. Ni tots els dirigents ni tots els militants, per suposat, però els únics partits nets de pols i palla són els que no s'han submer?git a fons en la gran escudella barrejada i només hi han tingut un paper tangencial, o provisional. Les grans sigles, les que acumulen dècades als diferents nivells de l'administració, tenen més pomes podrides de les que es coneixen. I és probable que vagin aflorant una rere l'altra, i que cada aflorament provoqui una nova nàusea.

El fastigueig general condueix a l'exigència de càstig als culpables. Molts ciutadans volen caps tallats: gent a la presó, destitucions fulminants, inhabilitacions perpètues i que els embarguin fins els mitjons. També volen castigar els partits que ho han fet o ho han deixat fer. Que desapareguin del mapa. Que s'hi posin uns altres. Qui es pot creure les propostes de regeneració de cap partit que tragini un Gürtel, uns Eres andalusos, un Pujol, a la motxilla? Cal molta fe, i tot té un límit. Però amb una cerimònia pública de decapitacions i amb una recomposició radical del mapa polític no n'hi ha prou. Cal posar-se el guants i entrar a remenar la porqueria de tots aquests anys per localitzar els virus que han causat la infecció.

El que cal trobar entremig dels munts de detritus són els mecanismes que no han funcionat, o que no existien, i que han permès el creixement de la podridura durant anys sense que saltessin les alarmes. Cal saber què es va deixar de fer, quins sistemes i institucions de control es van oblidar de crear quan dibuixaven l'actual sistema polític. Qui havia de vigilar, i per què no va fer-ho. Potser tots plegats ens vam deixar enlluernar per les bondats atribuïdes a la democràcia representativa, que només és una forma de govern menys dolenta que la dictadura, però que necessita grans dosis de control. Vigilància és la paraula. Vigilància independent i eficaç. Això és el que cal construir per recomençar amb garanties l'endemà de les decapitacions.