Un dissabte, mitja entrada, públic majoritàriament "d'edat avançada" (terminologia amb la qual l'Organització Internacional del Treball es refereix a les persones treballadores de 55 a 64 anys i que en aquesta ocasió em serveix per identificar els que eren al cinema, ja siguin treballadors, empresaris, jubilats, inactius), pel·lícula Dos días y una noche dels germans Dardenne. Interès per la meva part (i suposo que de la major part d'assistents) per veure-la: m'agrada el cinema social i m'agraden les pel·lícules dels germans Dardenne. A més, per una vegada la gran majoria de la crítica ha valorat positivament un film, i ja saben els que llegeixen habitualment les crítiques de pel·lícules que això és extraordinàriament rar i molt difícil que es produeixi.
Final de la pel·lícula (95 minuts): silenci a la sala. Bé, diran els lectors i lectores del Diari, és el normal en un cinema no? Si i no, responc. No perquè hi ha moltes pel·lícules de les quals necessites immediatament parlar amb els que t'acompanyen (si així fos), si quan la pel·lícula requereix uns minuts per la seva "digestió" per com s'ha desenvolupat i quin ha estat el seu final. A Dos días y una noche prival el silenci reflexiu ja que els directors aconsegueixen allò que desitjaven: interpel·lar l'espectador sobre què hauria fet si hagués estat algun dels treballadors de l'empresa, sobre com hauria actuat, quina decisió hauria adoptat en la votació que afectava, ni més ni menys, que l'acomiadament d'una companya que anava a reincorporar-se després d'un període de baixa, sembla que per depressió, encara que aquest no sigui l'aspecte que interessi destacar de la pel·lícula sinó a posteriori, és a dir, quan la treballadora lluita per defensar la seva ocupació i tracta de convèncer els seus companys i companyes de renunciar a un increment salarial a canvi del manteniment de la seva ocupació, confrontació diabòlica a la qual la direcció de l'empresa havia portat al seu personal.
El contingut de la pel·lícula se sintetitza al meu parer en aquestes paraules: "Dignitat, solidaritat, respecte, por, egoisme, individualisme. El món del treball avui". Una treballadora que es veu abocada, fora de l'empresa i durant el cap de setmana, és a dir durant el "no treball", aquells moments en què moltes persones viuen la vida que desitgen i s'aïllen, o ho intenten, de la que viuen ?obligades durant cinc (o més) dies ca?da setmana, a buscar el suport dels seus com?panys i companyes (que no amics o amigues, excepte molt poques persones com es veu clarament en el film) per no perdre la feina, per no engrossir les llistes de la desocupació. Durant dos dies, i una nit, la treballadora intentarà convèncer-los que canviïn el seu parer manifestat dos dies abans i que acceptin, observin bé si us plau, no cobrar una prima de producció (1.000 euros) a canvi de poder ella seguir treballant i per tant seguir cobrant un salari necessari (així s'explica en la pel·lícula) per seguir mantenint el seu habitatge i no tornar a habitar un habitatge social.
En la pel·lícula no hi ha gaire contingut jurídic, però sí molta realitat social, molt món del treball "fràgil i precari" com diu el títol d'un dels comentaris que he llegit de la pel·lícula. Hi ha una realitat jurídica i social conjunta, ja que estem en una petita empre?sa on la direcció proposa directament als treballadors que adoptin una decisió que a?fectarà de manera negativa una treballadora a canvi d'una millora econòmica per a tots els altres integrants de la plantilla (s'intueix que pot haver-hi una delegada de personal); hi ha la lluita de la treballadora, amb molts alts i baixos en el seu estat emocional (qui no els tindria en aquesta situació?) per convèncer els seus companys. Hi ha el costat humà, i en ocasions molt poc humà (però no per això menys real), de la reacció dels treballadors, i dels membres de les seves famílies, davant la seva petició, on es pot veure amb molta claredat quines són les pors, els interessos, les diferents realitats de tots i cada un d'ells.
És optimista la pel·lícula? Crec que sí perquè demostra com una persona, amb el suport de la seva parella i d'una companya de la feina, surt de la seva depressió (insisteixo, amb anades i vingudes, amb pujades i baixades) i lluita per mantenir la seva digni?tat i demana la solidaritat dels seus companys i el respecte per part de l'empresa, tot i ser conscient, aquesta és una altra cara del món del treball real, que està demanant a la resta de treballadors que renunciïn a un important increment salarial.
Sí que és optimista la pel·lícula perquè, si bé és cert que al llarg de tota ella apareixen les pors, els egoismes, l'individualisme inso?lidari que es dóna avui en societats fracturades per la crisi, i el món del treball és una part molt important d'aquestes societats, la dignitat de la treballadora i la solidaritat manifestada, en condicions molt difícils, per una part de la plantilla porten l'espectador a sortir del cinema no amb resignació sinó amb consciència que davant situacions laborals complicades el factor humà també té molta importància per situar el món del treball en una millor posició. Dignitat, que en especial es manifesta en les últimes escenes de la pel·lícula i en què en molt pocs minuts s'acumulen escenes i converses que donen per a una àmplia anàlisi i debat: una vota?ció dels treballadors que porta a la treballadora de perdre la feina, és a dir a l'extinció del contracte de treball; una posterior, tot i que immediata, decisió de la direcció de l'empresa, davant el caire conflictiu que havien pres els esdeveniments, de proposar el seu manteniment en l'empresa, amb somriure de la treballadora i somriure dels espectadors davant d'un aparent final feliç ... que es dilueix com un terròs de sucre en un cafè quan resulta que la proposta empresarial és la de proposar la seva reincorporació quan finalitzi un contracte temporal que no serà renovat; o dit d'una altra manera, l'empresa posa la treballadora en la tessitura, després d'haver demanat la solidaritat dels seus companys, d'acceptar un lloc de treball que serà deixat (la direcció de l'empresa insisteix, amb puritat jurídica però amb oblit de què suposa la seva decisió, que es tracta d'una "no renovació contractual i no d'un acomiadament") per un altre company. La resposta de la treballadora és aixecar-se i anar-se'n, i iniciar una nova recerca de feina. Hauria estat sempre així en el moment actual? No m'atreveixo certament a donar una resposta afirmativa total, però per des?comptat, i els directors ho perseguien i ho han aconseguit al meu parer, el món del treball recupera la seva dignitat amb aquesta pel·lícula.
Bona pel·lícula, en definitiva, sabent qui vagi a veure-la que és cinema social i que (no) és per "passar una estona".
