Aquest novembre "Hello Kitty", el gatet japonès sense boca, fa 40 anys. Va ser especialment dissenyat per estampar-lo en moneders o bosses de mà per atraure el públic adolescent japonès i, al llarg d'aquestes quatre dècades, s'ha convertit en un imperi que genera mundialment cinc mil milions de dòlars a l'any.

M'ha fet gràcia saber que fins i tot hi ha investigadors que en són especialistes. En concret, he sabut que Christine Yano, una antropòloga de la Universitat de Hawaii, actualment professora visitant de Harvard, fa 16 anys que s'hi dedica i que hi va arribar tot estudiant la cultura pop japonesa. Diu que l'aspecte elegant i essencialment immutable del personatge al llarg dels anys, incorporant només lleugeres variacions per reflectir els canvis de la moda, és a dir, "ser sempre el mateix, però sempre sent diferent", és el que fa aquest ninot universalment atractiu. La dolçor i la boniquesa de la Kitty fa que a Sanrio (l'empresa que l'explota) no la vegin com un gat, sinó més aviat com una noia o un amic.

Tanmateix, no tothom pensa que "Hello Kitty" és tan benigne. Alguns crítics menyspreen la ubiqüitat comercial descarada de la imatge, mentre que una crítica feminista comuna occidental i japonesa se centra en la identitat femenina del personatge i l'absència de boca com una declaració implícita de la submissió i no pas com un símbol de la capacitat d'adaptació. En definitiva, per a uns no tenir boca vol dir no tenir veu i per a d'altres tenir-les totes. Dues visions ben oposades de la mateixa cosa. Com el 9-N. Per a uns un exponent de la llibertat d'expressió i per a d'altres una il·legalitat que no garanteix els drets mínims d'expressió.