10 de novembre de 2014
10.11.2014
Diari de Girona

Tres intel·ligències

10.11.2014 | 00:00
Tres intel·ligències

Maquiavel deia que hi ha tres classes d'intel·ligències. La primera comprèn les coses per si mateixes; la segona és capaç d'avaluar allò que l'altra comprèn; i la tercera no comprèn ni per si ni per les altres. De la primera va dir que era superior; de la segona, excel·lent; de la tercera va afirmar que era inútil. Les enquestes sobre els nostres polítics no sempre pregunten coses refinades. Però si alguna vegada preguntessin, per exemple: De quin tipus d'intel·ligència creu vostè que disposen molts dels nostres líders?, crec que la majoria dels espanyols respondria que de la tercera.
Això és el que veiem en el cas de Catalunya. Qualsevol observador que no tregui escuma per la boca tan aviat com es posi a parlar d'aquest assumpte, podrà veure que l'estratègia del Govern és el buit. Rajoy i Mas se sostenen perquè l'estira-i-arronsa que estan fent els manté en l'aire. Els seus cossos pengen dels braços en tensió. Si deixessin de fer un pols, caurien. Amb una petita diferència. Mas es trencaria el cap en colpejar sobre el 50% de la població catalana que sap el que vol. Rajoy cauria al buit. Aquest és el moment que esperen els independentistes catalans. Ells saben que estan units, tant com saben que Espanya camina cap a una crisi política sense precedents.
La confiança que els jutges arreglin les coses és una il·lusió pròpia de les intel·ligències inútils, que ni comprenen per si ni per les altres. El grau mínim de les intel·ligències inútils és pensar que les altres són com elles. Així, la vicepresidenta deia fa uns dies que el més lògic és que els partits prenguin decisions per arreglar la corrupció entre les seves files, mentre el Govern legisla. Creu que els estúpids ciutadans obliden que el president del Govern és també el president del partit més castigat per la corrupció i que no ha fet res contra ella, esperant que els jutges, el dia abans del judici final, acabin la tasca. Amb aquest tipus de conductes, hem arribat aquí. Cada dia més catalans són independentistes i cada dia menys espanyols donen suport als partits que han administrat la Constitució espanyola, cansats de la seva incompetència i corrupció. Ningú al Govern ha posat en relació aquests dos processos? Si el que pretén el Govern és inhabilitar Mas i Junqueras, altres sortiran amb la mateixa idea. No cal ?exagerar la comparació, però quan Rajoy estigui fora del Govern i Sánchez no pugui formar-lo, qui tindrà força suficient per oposar-se a la meitat de la ciutadania catalana, conscient i convençuda, quan al davant tingui només un 20% que no vol la independència?
És evident que s'ha accelerat el temps de canvi. Ningú no pot dubtar d'on cal buscar la responsabilitat que això sigui així. I no obstant això, l'editorialista del primer periòdic d'Espanya denuncia que ens hem convertit en un país dominat per la ira. Així, es deia fa uns dies a El País que "la borsa d'ira social" "compra el discurs de Podem com l'opció catalitzadora de la ira". No pot imaginar aquest escriptor que potser domini en la ciutadania que dóna suport a Podem just una resolució política positiva com a resposta a la preocupació, la inquietud, la perplexitat i la ruïna que produeixen dos partits polítics incapaços de jugar net? Jo no veig la ira als carrers. Només veig que molts compatriotes tenen una ferma decisió presa.
Malgrat tot el que ha passat, i dels mals que reconeix, incompetència i corrupció més enllà de tota mesura, l'editorialista d'El País afirma que "tot això no justifica deixar la societat en mans de Pablo Iglesias i de Podem, és a dir, d'un grup de diagnòstic catastrofista i voluntat desqualificadora". Molt bé. No deixem les coses en mans de Pablo Iglesias i el seu grup d'apocalíptics. En mans de qui es deixen llavors? D'aquests mateixos que un instant abans el mateix diari ha reconegut que són incapaços de fer res de solvent per als seus ciutadans? D'acord. Tots volem "solucions solvents i realistes a una societat necessitada de bona gestió". Però qui la garanteix més, Podem o els partits que ens han portat fins aquí? Si després del que conclou qualsevol anàlisi es torna a confiar en els qui han trencat tota la seva legitimitat per representar-nos, no els estarà fent creure que tenen capacitat de xantatge i que s'acceptarà qualsevol cosa que facin perquè el que ve inspira por?
Llegeixo amb molt de gust els articles de l'Equip Dreyfus al seu bloc. Comparteixo amb ells tantes coses! "Podem preguntar?", titulaven el seu últim treball amb certa ironia. Al final les seves preguntes es troben en aquestes: Com sortir d'una vida escindida entre la por de seguir confiant en els qui no tenen legitimitat per governar i els que encara no han demostrat actituds per fer-ho? No substituirem un paternalisme per un altre que també pagaria la seva comoditat amb elevats riscos? Negar aquesta inquietud seria absurd. Tots la tenim. Un país no es governa només amb els hàbits que s'adquireixen responent a certs periodistes en un plató televisiu. D'això no hi ha dubte. Estem en una situació existencial en què ens juguem moltes coses. És així. Però hi ha un argument pascalià que convé evocar.
Dreyfus ens recorda que bona part del que passa és responsabilitat de la ciutadania, còmodament instal·lada des de dècades en el paternalisme. Pot ser que sigui veritat. Però suposem que, en un rampell de patriotisme, volem passar d'observadors a actors. Ens dispo?sem a prendre un carnet. Què farem? Anirem a inscriure'ns al PP, al PSOE, a IU o a UPyD? Si ho fem poden passar dues coses, amb divers grau de probabilitat. La primera, que haguem d'estrènyer la mà d'algú im?putat, o còmplice, o amic o cosí d'un imputat. La segona, que ens mirin com un manefla, ingenu o perillós, o tot alhora, que no se sap ben bé què vol ni quins foscos interessos té. Aquesta infrapolítica és l'ADN dels partits del sistema, grans i petits. Si no ets un d'ells, et moriràs d'avorriment al local del partit, i allà provaran la teva pacièn?cia per aconseguir algun dia les recompenses. Així s'ha fet la política els darrers trenta anys.
Siguin quines siguin les cauteles que inspiri Podem, algú pot fer política en aquesta formació i aconseguir que el que ella proposi estigui travessat pel que un defensa. Qui ho impedeix? Qualsevol pot decidir-se i plantar-se a les assemblees i lluitar pel que creu, sense que cap sanedrí l'observi i decideixi per a què acabarà fent-lo servir. Si Podem no reuneix un bon grapat d'homes íntegres disposats a posar la intel·ligència i la passió per governar i sostenir aquest país, no serà culpa de Podem. Si al Consell Ciutadà no emergeix una nova elit dirigent, és perquè no existeix, o perquè no es vol intentar formar-la. Si no n'hi ha al PP ni al PSOE, és perquè ells van fer el possible per destruir-la. Per fer política a Podem, només cal fer un pas endavant. Perquè la gravetat de la situació és tan gran, que cadascú ha de preguntar-se on tindria més oportunitats de col·laborar a treure aquest país de la vergonya i la indignitat sense ser-ne còmplice. Aquesta és la pregun?ta que l'equip Dreyfus hauria de respondre.
"Qui en un principat no detecti els mals quan neixen, no és veritablement prudent", va dir Maquiavel. L'Equip Dreyfus, que ha llegit a fons Maquiavel, sap que mentre molts espanyols ja havien detectat els nostres mals, els dos partits majoritaris i els seus mitjans de comunicació, serfs o senyors, ?seguien sense voler veure'ls. Si volen ser intel·ligències útils poden dir alguna cosa constructiva, però no que ara estem presos de la ira. Una decisió existencial mai ho és. Comprenc que no es prengui de moment. Quan es conegui els homes que formen el Consell Ciutadà hi haurà ulteriors raons per decidir. Però les candidatures són obertes. "Aquí hi ha la rosa. Balla amb ella".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook