La cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini" -va dir Montserrat Roig. Frase que descobreixo gràcies al Congrés Internacional Funcions del Passat en la Cultura Contemporània Catalana organitzat pel grup de recerca IdentiCat de la UOC. La feina em va portar a ésser-hi ahir a la sessió sobre "passat i política" i, gràcies a diversos experts d'arreu del món, vaig aprendre tants conceptes nous per a mi que les neurones em vessaven de plaer. Un d'ells, per exemple, el de "democràcia sensible", que vaig assaborir gràcies a Luisa Elena Delgado, de la Universitat d'Illinois. Vaig comprendre que del que es tracta és de tenir en compte l'afectivitat, i no només l'efectivitat, en la construcció del vincle democràtic i del sentir col·lectiu. En definitiva, que cal unir emoció i gestió.
Així doncs -estirant la idea al meu albir- penso que una democràcia sensible a les necessitats dels més vulnerables (poseu-hi aquí el que vulgueu, pobres energètics, dones marginades pel seu gènere, minories oprimides) i no a les prescripcions dels poders corporatius (poseu-hi també aquí el que vulgueu, grans banquers, polítics de l'establishment, alts funcionaris estatals) pot significar la llavor d'una democràcia forta. Escrivint-ho me n'adono de la paradoxa que representa: fer-se fort gràcies a les febleses. I necessàriament això m'aboca a acabar amb la cita d'una altra escriptora: Maria-Mercè Marçal i la seva cèlebre "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".
Totes dues van morir als 45 anys. Em recorre una esgarrifança des de les cervicals fins a les lumbars (n'acabo de fer 46).
