L'estratègia de la impassibilitat, que Rajoy ha administrat amb èxit desigual al llarg de tot el seu mandat, va donar sens dubte resultats positius en la qüestió del rescat d'Espanya en els moments més dramàtics de la crisi, en què la fredor impertèrrita del president del Govern -l'escenificació d'un no implícit enmig de grans pressions- ens va evitar una aventura molt més onerosa que la que final?ment vam haver d'afrontar. En el cas català, però, aquesta estratègia està fracassant, ja que la iniciativa la porta amb claredat l'altra part, que va d'èxit en èxit fins a la victòria final. Si el bon sentit no hi posa remei.

Caldria estar obnubilat o cec per no veure que Artur Mas, erigit des de fa mesos en veritable líder de l'independentisme -ERC no és més que un esquer-, ha aconseguit amb el 9-N un cop d'efecte que li confereix un gran prestigi personal i el situa amb claredat al capdavant del moviment secessionista, enfront d'un Estat malhumorat i rancorós que ha perdut la batalla de l'opinió pública a Catalunya i que està donant proves de nerviosisme i de desunió (ja se sap que la victòria té molts pares però la derrota és sempre òrfena).

El Govern de l'Estat va creure que, amb les armes jurídiques i polítiques de què disposava, aconseguiria evitar fàcilment la consulta d'autodeterminació que es propo?sa?ven realitzar els nacionalistes ca?talans. Els fets han demostrat que no era així i que l'executiu cata?là ha aconseguit dur a terme amb èxit un acte propagandístic -d'això es tractava, al cap i a la fi, ja que mai ningú va parlar d'una consulta vinculant- davant d'un poder central que no volia (ni podia) aparèixer davant la comunitat internacional com a repressor, impedint una expansió libèrrima de la ciutadania i ensenyorint-se d'unes urnes, elements escenogràfics que susciten respecte a tot arreu.

L'Estat està tramant ara represàlies jurídiques a la "desobediencia" de les institucions, però de nou arriba tard al procés: si Artur Mas, que apareix com un heroi al centre de les fotografies, fos ara imputat, aconseguiria el principal dels seus objectius: imposar-se del tot com a líder carismàtic del "partit del president", una invenció en marxa que acabarà constituint el gran subjecte electoral de les projectades eleccions plebiscitàries, i al qual, de grat o per força, se sumaran les restes de Conver?gència i gran part de les bases assembleàries d'ERC.

Naturalment, sempre li quedarà a l'Estat la via procel·losa de l'article 155 CE, que permet adoptar mesures de força però que, lògica?ment, no va ser pensat per estan?car un moviment secessionista de tanta envergadura. Però la solució raonable, políticament inajornable, és emprendre una vasta tasca directa de diàleg i negociació.

Davant d'una tan gran desafecció, que no és, però, mas?siva ni probablement majoritària -l'indepen?dentisme pot estar entre el 30 i el 40% del cens-, l'Estat ha de sortir del seu inquietantimpàs i prendre ràpidament la iniciativa, mostrant la seva cara més seductora per fixar les actuals identitats catalanes -i evitar per tant que creixi el nucli de l'inde?pendentisme-, i emprendre un procés de reforma consensuat que satisfaci les aspiracions -legítimes- d'amplis sectors socials que clamen pel reconeixement explícit dels drets històrics, un nou sistema de finançament, competència plena en educació i cultura, etc. No hi ha temps a perdre si es vol evitar -o almenys intentar evitar per tots els mitjans- una secessió que guanya terreny ostensiblement i que -que ningú ho dubti- acabarà quallant si no es prenen mesures d'emer?gèn?cia que aturin la gegantina bola de neu que roda cap al precipici.