12 de novembre de 2014
12.11.2014

No som joves sempre

12.11.2014 | 07:14
No som joves sempre

"Ens fa la impressió que no hem tingut temps per res, i que no controlem res en absolut de les nostres vides"

Tots i totes envellim; ens fem grans. Bé, no tots, hi ha actrius com Reneé Zellweger, la protagonista d'El diari de Bridget Jones, que de tant retocar-se a cop de bisturí canvien de persona; són uns altres. De joves pensem que som eterns, que el temps no ens afecta i quan arribem a la plenitud física i humana, amb hipoteques, nens, problemes, sous que no arriben a fi de mes, i xuclats pel rellotge, ens fa la impressió que no hem tingut temps per a res, i que no controlem res en absolut de les nostres vides. Potser sempre ha estat així i no ens n'hem adonat fins ara.
Tots reaccionem de diferent manera al pas del temps. Hi ha gent que, quan camina cap a les quatre dècades, els veus, suats i armats amb sandàlies esportives, corrents per les ciutats, mentre somien anar a la marató de Nova York. Es posen en forma i es troben bé amb els seus reptes esportius. Un hobby esforçat i dur. Vegin com a exemple un prejubilat que el màxim esforç que ha fet mai és anar a buscar cerveses quan juga el Madrid. Mirin, és del Reial Madrid, tothom té defectes, oi? Un dia, se li mor un company de l'ànima, d'aquests que han estat amb tu des que feies burilles a la guarderia. Un amic mor i et deixa la vida mig a les fosques. Això, en lloc d'esfondrar-lo, el fa pensar: cal tornar a viure. Per això, comença a practicar paracaigudisme, i intenta provar coses noves. La seva panxa de mica en mica retrocedeix i se sent satisfet amb la vida. Ha sabut extreure el suc a la vida, de nou.
El segon exemple és una senyora de 54 anys, amb negoci propi i responsabilitats. Aquesta dona no té rellotge, viu per adorar el rellotge. Les amigues ja estan prejubilades, disfruten de la pensió de l'exmarit o no fan res, però ella es mou per totes les altres. Quan les mira, veu com han envellit, però ella mateixa s'ha vist fins ara com una noia inquieta, que va viure les últimes batzegades del moviment hippy a Eivissa. I encara resisteix. Avui les arrugues no la deixen viure. El seu millor amic és el cirurgià plàstic. I ho és tant, que un dia, l'home, amb una veu afectada li diu: "Clara, deixa de venir, pel teu bé". Al vespre es mira al mirall i reconeix que, si segueix retocant-se, serà una altra persona, l'espectre d'una jove indefinida que mai va existir. El retrat idealitzat d'una joveneta de dibuix japonès. Llavors, només llavors, reconeix que té un problema. El problema greu de no acceptar el pas del temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema