Les relacions amb Rússia s'han complicat molt en els últims mesos tot i alguns gestos positius en relació amb les vendes de gas a Ucraïna, però que són enganyosos perquè la primera interessada a vendre gas és Rússia, que depèn d'aquestes exportacions per obtenir els divises i la tecnologia que necessita per seguir expor?tant en un context que se li complica pel baix preu del petroli (80 dòlars/barril). Per reduir aquesta dependència amb Europa, Rússia ha signat un acord a llarg termini per vendre gas a la Xina per valor de 300.000 milions d'euros, però això exi?geix construir gasoductes i portarà anys. Per la seva banda, també Europa necessitava l'acord per no passar fred aquest hivern que ja truca a les portes. És el que s'anomena una mútua dependència, de la qual les dues parts volen alliberar-se. Però a curt termini això no és possible i per això l'FMI i Europa han ajudat Ucraïna a pagar els seus deutes i a desbloquejar momentàniament el contenciós. Només momentàniament perquè les últimes notícies sobre l'entrada de tancs Leopard russos a Donetsk no poden ser més descoratjadores.
Perquè encara que s'hagi tret l'espoleta a aquesta crisi, la tensió continua molt alta tant a l'est d'Ucraïna, on continua havent-hi en?frontaments esporàdics, com en altres fronts on la posició russa i la nostra estan molt distants. La Rússia de Putin vol ser tractada pels EUA i Europa com la gran potència que ja no és i en no aconseguir-ho s'ha llançat per una perillosa senda nacionalista que pretén recuperar l'esplendor i l'estatut internacional de la vella URSS. La conseqüència són els conflictes oberts a Transnístria (Moldàvia), Abkhàzia i Ossètia (Geòrgia), Kosovo (on la postura russa coincideix amb la d'Espanya i cinc membres de la UE), Nagorno Karabakh (Azerbaidjan), Crimea i l'est de Ucraïna (Donetsk i Lugansk).
Putin ha arribat a rescatar un terme nacionalista vuitcentista per referir-se a Novorossía, és a dir, aquells territoris de parla russa sobre els quals pretén un dret de supervisió o alguna cosa més i que és inacceptable perquè capgira tot l'ordre territorial heretat d'aquella gran carnisseria que es va dir la Segona Guerra Mundial i que, com recordaran, va començar també per disputes territorials als Sudets. També tenim altres desacords importants en assumptes com drets humans, ciberterrorisme i control d'armaments.
Hi ha qui parla de nova Guerra Freda i s'equivoca. Això no és una guerra freda almenys per tres raons: perquè Rússia ja no és una superpotència per molt pit que tregui Putin, perquè Rússia ha abandonat el comunisme i ja no és un enemic ideològic i perquè, com a conseqüència de l'anterior, ja no vivim en un món bipolar sinó multipolar. Però que no hi hagi guerra freda no vol dir que no hi hagi tensions i provocacions com el tràgic enderroc del vol MH-17 de Malaysian Airways per míssils russos (qui va disparar una arma tan sofisticada?), o els més recents albiraments de submarins nuclears a el Bàltic i els sobrevols d'avions militars russos pels cels europeus, alguns dels quals van arribar fins a Portugal. També s'han multiplicat els atacs cibernètics.
No són tonteries. Per això Obama va dir a l'ONU que Rússia és una amenaça només inferior a l'ebola i l'Estat Islàmic i el primer ministre Medvédev, habitualment moderat, va contestar amb llenguatge poc diplomàtic que això era una "estupidesa", la qual cosa dóna idea de com està el pati a banda i banda de l'Atlàntic. Les sancions imposades pels EUA i la UE a Rússia (bancàries, armament, energia) estan fent molt de mal a l'economia i irriten profundament al Kremlin i aquest és un àmbit en el qual els americans es poden permetre ser més durs que els europeus ja que per a ells Rússia és un problema estratègic i per a nosaltres és això i a més és un problema de veïnatge, cosa que ens fa veure les coses més matisadament. Per exemple en relació amb el gas.
Necessitem entendre'ns amb Rússia i hem fallat en no aconseguir integrar-la com un soci constructiu en la nova geopolítica mundial que ha succeït a la caiguda del Mur de Berlín i a la desaparició de la URSS. Moscou se sent assetjat per Occident, té la impressió que l'OTAN estreny el setge al seu torn i no es resisteix a no ser ja una gran potència. Això provoca una paranoia que estimula el nacionalisme i la fugida cap endavant... amb rèdits electorals per a Putin. La temptació per a ell avui és acostar-se a la Xina però això també té riscos i per això el més sensat (però no sé si el més probable) és que no porti més lluny la seva provocació a Ucraïna. Amb això allunyaria l'amenaça d'altres sancions que li dificulten encara més l'accés al finançament ia la tecnologia que necessita, evita caure en l'òrbita de la Xina i pot mantenir dins de casa un llenguatge nacio?na?lista que satisfà una opinió pública frustrada per la seva pèrdua mundial d'influència.
Una estratègia, en definitiva, bastant conservadora, a la qual per la nostra part seria intel·ligent respondre donant-li garanties de seguretat des de l'OTAN, com seria oferir-li un nou marc de relacions que reconegui la seva importància com a país i calmi la seva paranoia de seguretat, sense cedir en la qüestió essencial de permetre redissenyar les fronteres europees ja que això comporta riscos inacceptables per a tots. El que es diu una autèntica línia vermella.
