Gran part del mal de la corrupció a Espanya té el seu origen en els dirigents dels principals partits polítics que han anat fent un vestit a mida per operar sense obstacles ni haver de retre comptes. És habitual que quan apareix un nou escàndol s'anunciïn cimeres, debats parlamentaris i una bateria de mesures que o bé no serveixen per canviar res o bé s'obliden al cap d'unes setmanes quan disminueix la pressió social. Pura hipocresia. El febrer de 2013, va esclatar a Catalunya el cas Clotilde (imputació de l'exalcalde de Lloret i diputat Xavier Crespo), el Manga (detenció de l'alcalde de Sant Hilari, Robert Fauria, entre d'altres) i el secretari general de CDC, Oriol Pujol, estava a punt de ser imputat. El president de la Generalitat, Artur Mas, va intentar contrarestar aquest ombrívol escenari que afectava rellevants càrrecs del seu partit convocant una cimera anticorrupció. Va presentar un paquet de 51 mesures. Una persona no vinculada a CiU havia de supervisar-les. No se n'ha sabut mai més res, malgrat que tots els casos citats i alguns més continuen oberts.

El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, també va anunciar dijous al Congrés un paquet de 70 mesures contra una corrupció que afecta de ple el PP, tant a la seva direcció estatal (Gürtel) com a autonomies significatives com València, Madrid i Mallorca. Just el dia abans havia hagut de dimitir la ministra de Sanitat, Ana Mato. Les mesures proposades són més un maquillatge que una voluntat ferma per acabar amb la que probablement és la pitjor xacra de la gestió pública. Cert que n'hi ha algunes que poden resultar interesants com establir per primera vegada el delicte específic de finançament il·legal dels partits polítics o que s'augmentaran els terminis de prescripció fins als quinze anys en els delictes més greus, però paral·lelament Rajoy ha anunciat que "és fixarà un termini màxim per a la instrucció per evitar que casos de gran repercusió social romanguin oberts durant anys". Això significa limitar la instrucció. En la majoria dels sumaris el retard no és atribuïble als jutges, sinó a la falta de mitjans de què disposen. Fa dues setmanes, l'associació Jutges per la Democràcia va denunciar, precisament, que no disposen de suficients instruments per lluitar contra la corrupció. D'altra banda, els casos més complexos estan plens d'obstacles com la dificultat de poder accedir a tota la informació, les comissions rogatòries o les dilacions que, legítimament, provoquen les defenses.

Que la lluita contra la corrupció l'hagin de liderar els mateixos polítics que l'han tolerat en els seus partits és com posar el llop a vigilar les ovelles. És poc creïble. Com tampoc ho és l'exemple que va posar Alfred Bosch (ERC): "En el Parlament català funciona la comissió del cas Pujol. Faci vostè el mateix". La comissió del cas Pujol no aclarirà res. Els principals partits polítics l'han diluït abans de començar impedint les compareixences d'alguns dels principals actors de la política catalana dels últims vint anys. L'enduriment de mesures legislatives i penals és imprescindible per combatre la corrupció, però n'hi ha una de més important: l'actitud personal dels governants. Igual que el canvi de cultura de la societat en general. Hem vist molts polítics implicats en casos de corrupció guanyant eleccions amb els vots dels ciutadans.