Un dia de 1995, a París, un jubilat que havia treballat tota la seva vida al Patronat de Loteries Públiques va baixar del metro a la parada que hi ha davant del palau de l'Elisi. Aquell dia se celebrava una cimera de caps d'Estat amb motiu del cinquantè aniversari del final de la Segona Guerra Mundial. El jubilat -que es deia Claude Khazizian?- s'havia posat el seu millor vestit gris amb una bonica corbata vermella. Quan va veure que arribava la delegació d'Armènia, es va acostar al president del país, es va posar a parlar amb ell en francès i va aconseguir entrar al palau sense que ningú li demanés una autorització. Poc després estava compartint una copa de xampany amb el president del Senegal, molt més alt que ell (van fer bromes sobre la seva alçada). Mentre conversaven, va arribar un ajudant de camp que els va anunciar que havien d'anar a posar per a la foto oficial. El jubilat Khazizian va considerar que seria una descortesia abandonar el president del Senegal, així que va caminar amb ell fins a l'estrada i es va ficar entre els dignataris que posaven per a la foto. Molt a prop d'ell estava Helmut Kohl, canceller d'Alemanya, i just davant d'ell estava François Mitterand, president de la República francesa. Mitterand saludava amb la mà. L'elegant president del Senegal feia cara de circumstàncies. I el bon Claude Khazizian, jubilat del Patronat de Loteries, estirava el coll i somreia orgullós, ja que estava envoltat per alguns dels dignataris més importants d'Europa.

Quan va acabar la recepció, un membre de l'equip de seguretat li va preguntar qui era i Khazizian es va limitar a contestar: "Delegació d'Armènia". Algú li va assenyalar de seguida un cotxe oficial, i Khazizian va estar a punt de ficar-s'hi, encara que al final va desistir perquè ja n'havia tingut prou per aquell dia. Pocs dies després, quan algú va desemmascarar aquell desconegut que s'havia colat al palau de l'Elisi, es va saber que feia anys que Claude Khazizian es colanva pertot arreu. A Cannes s'havia ficat en una recepció amb ?Mi?chael Douglas i Sharon Stone, i també se l'havia vist en una celebració d'un dels Tours que va guanyar Miguel Induráin. Segons sembla, gairebé ningú li havia preguntat mai qui era ni què feia allà. I si algú preguntava, ell es limitava a contestar amb cara molt seriosa: "Delegació d'Armènia".

Aquests dies tothom parla del "Petit Nicolás", que va aconseguir colar-se a la recepció del Palau Reial el dia de la proclamació de Felip VI, i que també s'havia fet passar per espia del CNI i per persona influent del PP, i que fins i tot tenia un cotxe amb xofer i un xalet a la seva disposició. Quan vaig veure la seva entrevista a Tele5, vaig recordar el bon Claude Khazizian, i no vaig poder deixar de pensar que l'ofici d'impostor -perquè sens dubte es tracta d'un ofici- està decaient de forma alarmant. Per començar, Claude Khazizian mai va cobrar diners pel que feia, ja que els seus deliris de grandesa es conformaven amb colar-se a les recepcions i amb fer-se una foto amb les persones importants. Diguem que ho feia per amor a l'art, com els poetes lírics i aquests matemàtics que es passaven tota la vida intentant resoldre el teorema de Fermat. En canvi, el "Petit Nicolás" actuava per deliris de grandesa, és clar, però també buscava un benefici econòmic i es feia passar per "aconseguidor" i "comissionista", cosa que ve a ser -per als que estimem l'art subtil de la impostura- com si una bella actriu d'Ingmar Bergman acabés actuant en una de les pel·lícules de Torrente. I per cert, que en veure el petit Nicolás em va quedar el dubte de si era un espavilat que es feia passar per ximple, o si era un ximple que havia aconseguit enganyar tothom perquè es movia en un món també ple de tontos. M'agradaria pensar -pel bé d'aquest país- que el seu cas es correspon a la primera hipòtesi, encara que la meva intuïció em diu que la segona hipòtesi és més propera a la veritat.

Entre els meus impostors favorits hi ha Orélie Antoine de Tounens, un antic procurador dels tribunals que el 1860 va entabanar un cacic maputxe al sud de Xile i es va acabar proclamant rei de l'Araucània i de la Patagònia, encara que poc després va acabar tancat en un manicomi xilè i va acabar els seus dies treballant de fanaler municipal en un poble de l'interior de França. Un cop, als salts de Petrohué, a l'agrest sud de Xile que alguna vegada havia format part del Regne de l'Araucània del procurador Tounens, vaig cridar "Visca el Rei de la Patagònia!" sobre un pont os?cil·lant que creuava un riu que baixava dels Andes. Em pregunto qui podria cridar alguna cosa a favor del "Petit Nicolás" que no sigui demanar-li que se'n vagi ja a casa i deixi de fer l'idiota, si és que això és humanament possible.