Molt més que el PIB o la prima de risc, és l'índex anual de divorcis el que de veritat suggereix que Espanya està sortint de la crisi. Les ruptures matrimonials van augmentar ni més ni menys que un 12,5 per cent aquest any respecte al mateix període de l'anterior, dada de la qual fàcilment es dedueix que els diners comencen a fluir de nou amb alegria.
Un dels primers efectes de la recessió, al costat del creixement de l'atur, va ser efectivament el brusc descens en el nombre de divorcis. Res més lògic. Aclaparats per la caiguda dels seus ingressos, els espanyols -i espanyoles- van deixar de tarifar amb les seves parelles per anar cadascun pel seu costat, com era costum en els anys de bonança i maó a preu d'or.
La taxa de separacions conjugals, que va patir una baixada del 13 per cent en els començaments de la crisi, no tornaria a pujar fins l'any passat, quan van aflorar lleus símptomes de recuperació de l'economia. Ara sembla confirmar-se la tendència.
La fàcil explicació és que la gent no es casa aquí per l'Església ni pel jutjat, sinó majorment pel banc. El termini mensual de la hipoteca uneix més els matrimonis que els llatins del capellà o les prèdiques civils de jutges i alcaldes, el que no deixa de tenir la seva lògica. Al capdavall, el matrimoni és en la seva essència un contracte regulat per llei mitjan?çant el qual les dues parts perpetradores de l'acord s'organitzen en societat de béns.
El veritable sagrament en aquest país devot de la propietat era i segueix sent el de la hi?poteca. Quan els bancs oferien crèdits per a l'habitatge fins i tot als caixers automàtics, el nombre de divorcis no parava de créixer exponencialment. Els consorts es casaven llavors amb la benedicció de l'empleat bancari que concedia el préstec i, ja de pas, els incitava a demanar més diners del que valia el pis perquè "així el mobleu i us doneu un caprici". El gust podia ser un cotxe o les despeses d'un divorci.
Malauradament, el naufragi de la construc?ció unit a la crisi financera internacional va posar fi a aquesets alegries, incloent-hi el divorci exprés i fins i tot les mòdiques separacions. D'un dia per l'altre, va passar a ser gairebé impossible vendre un pis dels que abans pujaven de preu cada mes i, en conseqüència, la liquidació de la hipoteca i el pertinent repartiment de béns entre els divorciats.
Per gran que fos la malvolença que es professessin, els esposos emmanillats a la hipoteca no tenien altre remei que seguir compartint la casa fins que el banc -o el mercat de l'habitatge- els donessin autorització per separar-se. Llevat que optessin per la gens recomanable via criminal, naturalment.
Tot això sembla estar quedant enrere, a jutjar pel fort creixement de la taxa de divorcis que en circumstàncies de crisi resulta un dels indicadors més fiables de la millora de les finances. És cert que els casaments costen un ronyó, però el veritablement car és el divorci amb les seves seqüeles de pensions, despeses d'advocats, divisió de patrimonis i altres desventures adjuntes.
Si, malgrat tot això, les parelles s'animen a trencar el contracte nupcial, no queda sinó deduir que l'economia de les famílies -que és la realment important- torna a ser prou pròspera com per afrontar aquests oblidats luxes. Ja només falta que es venguin també cotxes perquè tot vagi de nou sobre rodes.
