pels amics poetes de Joaquín Sabina sabem que el millor que li pot passar a un artista és un atac de por escènica, com el que va patir el cantautor al començament de la seva gira. Qui no el pateix ni és artista ni és res, és un buròcrata de l'art, insi?nua García Montero. Felipe Benítez Reyes li ha diagnosticat un problema de manca de vanitat (una reacció invanitària?). L'amistat i la poesia poden produir efectes tan indesitjats com l'admiració caníbal que es converteix en indignació i fulls de reclamacions perquè no hi ha bisos. No n'hi ha prou amb un diagnòstic de "por escènica"? No hi ha pietat per als malalts? No voldria tenir de cap aquest públic tan enfadat quan caic de baixa. Si aquests consumidors defraudats s'apliquessin tanta exigència com a treballadors caurien en pànic escènic: l'autoexigència és un símptoma dels que porten a la crisi.
La por escènica no necessita un escenari, focus a dalt i públic a baix: hi ha actuacions socials que produeixen estrès, timidesa, ansietat, tensió corporal, inhibició, palpitacions, suors, ganes de pixar, manca de saliva, rubor, calfreds, nàusees, atabalament, por al fracàs, al rebuig, al ridícul, balbuceig, quequeig i cames ajudeu-me.
Això pot succeir tant en el sopar d'empresa com essent Sabina, davant un públic que ha pagat per veure't, coneix les teves cançons, creu trobar-se en els teus versos, balla al teu ritme, coreja el teu nom i et rep amb una ovació. Ara imagina que en lloc de tu o Sabina ets Fátima Báñez i has signat unes reformes laborals que han empobrit persones deixant-les a l'atur o en una ocupació de condicions miserables. No els agrada el que dius -la teva lletra- ni el que fas -les teves cançons- i senten que els has tret fins i tot "lo bailao". Doncs la ministra no té por escènica i després de la llei de seguretat ciutadana del seu company d'Interior, menys.
