Mirem cap on anem. Només els interessos mesquins de l'economia financera i especulativa, i la de la indústria del consum no sostenible, estan frenant el que tecnològicament i amb experiències locals ja s'ha demostrat possible. Generar tota l'energia de fonts renovables. Prioritzar la recerca, innovació i producció d'allò que dóna solucions als problemes de la gent. Fer prevaler aquelles produccions de cicle tancat on és previst cada pas en el seu ús, fins a retornar a la seva reutilització. La promoció de l'agroalimentació quilòmetre zero, la del turisme experiencial i responsable, que amb una deguda liberalització d'algunes regulacions esterilitzadores permetria a famílies complementar els seus ingressos minvants, amb experiències d'acollida turística personalitzada, irrepetible. O bé, en una societat envellida progressivament facilitar l'aflorament i cuidar-ne la qualitat de diversos serveis d'atenció personalitzada. O el mateix sector de la construcció i immobiliari hauria de plantejar-se la rehabilitació energètica dels edificis en la línia apuntada abans. I estudiar alternatives cooperatives d'edificis amb serveis compartits destinats al nombre creixent de jubilats que no volen acabar sols o devorats per l'avidesa monetària d'algun banc o geriàtric.

Quan sento parlar els líders polítics més rellevants del nostre entorn, no em diuen res del que de veritat vindrà.

La Mediterrània és l'espai on les contradiccions del sistema es fan més evidents, tant al nord com al sud, i el 2015 podem viure episodis de pànic o caos, no només a Grècia. Lamentablement el debat dominant en aquestes contrades se situa en els tòpics de pagament o no del deute, austeritat o no... I cap dels populismes que es presenten com a alternatius, siguin de dreta com el del Front Nacional, l'UKIP, siguin d'esquerra com Syriza o Podem, es planteja el problema de l'estat i la seva estructura com a font de generació de la Casta; i no assumeixen parlar que caldrà un canvi de model en les formes de vida que s'allunyaran dels patrons de consumisme de les darreres dècades. Això no ho diu ni Le Pen ni Iglesias.I així anem.

A Catalunya, ens trobem en un punt d'aturada en el procés sobiranista, donant voltes a la qüestió de les llistes, però de música de fons hi ha el malestar i les esperances, vanes en l'àmbit de l'estat, de tornar a l'època de les vaques grasses. Per això, és irrenunciable que les diverses opcions expliquin la independència (CdC, ERC, CUP) o l'Estat confederat (Unió, IC), per a què la farem servir en el marc d'aquestes grans cruïlles. De la mateixa manera que coneixerem les propostes gattopardianes de canvi per no canviar l'Estat, del PSOE, C's i Podem, això sí, aquests darrers amb fraseologia revolucionària. I el PP instal·lat en la política reaccionària: marxa enrere. Un any prometedor, el que hem començat. Permetin-me la ironia.