Cartes

Joan-Albert Cortada i Garriga. figueres.

Arran de la mort de la meva mare Pilar, vull expressar, en nom de la família, el sincer agraïment que sentim envers les persones que l´han atesa aquest temps: les cuidadores Antònia (que durant sis anys s´hi va entregar totalment, com si fos una mare) i Dolors, que els darrers quatre mesos la va atendre a la tarda. Pel que fa al CAP Ernest Lluch, agraïm també l´atenció excel·lent de la metgesssa de capçalera, Dra. Judit, així com de les infermeres Enriqueta i Núria, que li van fer el seguiment i han vingut a casa per atendre-la sempre que ha calgut. Igualment volem agrair l´atenció sol·licita del personal d´urgències i de planta de l´Hospital de Figueres (metges, infermeria, auxiliars?), que han fet tot el que han pogut malgrat la falta de recursos tècnics i humans derivats de les retallades en l´àmbit sanitari. A tots ells i elles, el nostre reconeixement.

Vallter 2000 i la Vall de Camprodon

Mingo Pairó i Morera. Llanars.

El passat 20 de desembre es va inaugurar a l´estació de Vallter 2000 una escultura per fer un homenatge, segons la meva opinió totalment merescut. a Josep Pujol i Aulí, fundador de l´estació d´esquí. A l´acte hi van intervenir diferents personalitats fent elogis merescuts a la seva figura, però per als que coneixem la història de Vallter i l´hem viscuda una mica intensament, penso (al meu modest entendre) que també és de justícia fer un agraïment a la família Serra, coneguts com els Serra de Camús, almenys per dos motius. Primerament, en els llargs anys de desastre econòmic, pel bon funcionament de Vallter, mai varen deixar de pagar els treballadors, ni la Seguretat Social, etc., com haurien fer molts empresaris, és clar, perquè hauria estat el més senzill. En segon lloc, segons em consta, per les facilitats a l´hora de negociar amb la Generalitat per fer el traspàs de l´empresa de privada a pública, majoritàriament.

Penso que la Vall de Camprodon els ho ha d´agrair, i ja que cap organisme ho ha fet, em veig amb l´obligació de manifestar-ho amb aquest escrit.

Per què correm?

HÉCTOR MARTÍNEZ ROMERO. GIRONA.

Fa estona que penso a arribar. Sincerament, m´ha costat molt més del que em pensava. Feia molts de dies que no sortia a córrer i la pneumònia, el refredat i el sedentarisme (obligat!) m´han passat factura. Reconec que l´afició improvisada i el suport de les amigues de Montjuïc m´han revitalitzat una vegada ja he passat per l´arc (gràcies!). Avui he participat, després de vuit anys del meu diagnòstic de càncer, en la primera edició de la cursa contra el càncer. I l´he acabat, de la mateixa manera que vaig acabar amb la malaltia.

Però, un cop al cotxe de tornada a casa, amb el pare, discutíem sobre si l´organització de la cursa no hauria d´haver establert unes bases per a la cursa on s´indiqués quina samarreta s´havia de dur per córrer, ja que uns quants corredors han participat amb samarretes de PxC (Plataforma per Catalunya). Els coneixia a quasi tots. És més, he saludat en Sergio, de les joventuts de Plataforma i un dels més actius del partit, amb qui he compartit moltes estones a escola, institut i a les places de la vila.

He de dir que no m´ha fet especial il·lusió veure´ls amb el logotip del partit però també vull dir que els agreixo el fet de participar en la cursa, ja que el càncer no entén d´ideologies, partits i creences. És més, jo he corregut amb el lema #aSalttenimunprojecte (i orgullós!) per donar suport a tots els meus companys que en formen part.

En fi, ni l´organització recolza l´ateneu popular de Salt ni la ideologia de PxC (almenys cap dels dos logotips apareixen en els seus cartells de difusió de l´esdeveniment) però el que de ben segur que sí recolzarà seran tots aquells missatges, donatius i participacions en aquesta primera (i desitjo que de moltes més) edició de la cursa contra el càncer.