El papa Francesc "parla massa", jutgen els seus crítics, que també li recriminen comentaris com el de la "bufetada" a canvi d'una ofensa -després de la matança de Charlie Hebdo a les mans de gihadistes-, o les paraules sobre la família nombrosa, conseqüència de comportaments "cunillers". No obstant això, aquest Pontífex tan loquaç es va encomanar dramàticament al silenci per explicar el patiment dels innocents durant el seu recent viatge a Manila.

Però abans de veure aquesta "Teodicea del silenci", convé no deixar passar els altres comentaris. "És veritat que no es pot reaccionar violentament, però algú que diu una mala paraula de la meva mare, pot espe?rar-se una bufetada". Aquesta va ser la frase de la polèmica, que va venir seguida d'explicacions: "No es pot provocar, no es pot insultar la fe dels altres".

Doncs bé, amb això de la "bufetada" cal fins a la casuística, és a dir, que no és el mateix alterar-se i donar una bufetada que treure el Kalashnikov i abatre infidels. Però aquest tampoc és argument suficient ni el moll de la qüestió, sinó que el fet a què apunta Bergoglio és que les religions incideixen poderosament en les emocions. És un fet constatat per la fenomenologia de les creences i ignorar-ho seria una ingenuïtat. Ara bé, al contingut emocional se li n'ha de superpo?sar un altre de racional, i aquest últim, en el cas del cristianisme del present, consisteix en el rebuig de tota violència (tot i que amb excepcions doctrinals, per exemple, la "legí?tima defensa", segons recull el Catecisme de l'Església catòlica). No obstant això, a l'Islam les doctrines sobre la violència han expe?rimentat escassíssima depuració. Les conseqüències són evidents. Per exemple, la revista Charlie Hebdo ha publicat cari?ca?tures terribles sobre el cristianisme i molt més agressives que les dedicades a l'Islam (la més forta és aquella en la qual l'Esperit Sant sodomitza el Fill i aquest al Pare, la qual cosa és una burla esquinçada de la Trinitat). Doncs bé, compareu les reaccions dels a?fec?tats.

L'altre comentari papal va ser el següent: "Alguns creuen que per ser bons catòlics, i perdoneu-me la paraula, hem de ser com conills. No: paternitat responsable". Una vegada més el Papa Francesc intenta ree?qui?librar les coses descartant aquesta visió equivocada que el catolicisme significa "fills, tots els que Déu enviï".

Però anem a les paraules del silenci. Una noia filipina, que de nena havia estat lliurada a la prostitució, li va preguntar al Papa a Manila, entre sanglots: "Per què Déu permet aquestes coses, encara que no és culpa dels nens?". Llavors, Bergoglio va apartar el discurs que portava preparat i va dir: "Quan ens facin la pregunta de per què pateixen els nens, que la nostra resposta sigui o el silenci o les paraules que neixen de les llàgrimes".

Però, potser el silenci o les llàgrimes són una explicació? Potser aquesta resposta fos la més honesta que va pensar Bergoglio i, de fet, és l'alternativa a les que van formular els dos papes anteriors. El teòleg italià Vito Mancuso, sacerdot secularitzat, les recull en el seu llibre Jo i Déu. Joan Pau II, a Memòria i Identitat, parla del nazisme i el comunisme i cita el Mefistòfeles de Goethe: "Una part d'aquella força que vol sempre el mal i obra sempre el bé". És a dir, el mal seria fins a cert punt necessari i entra en el projecte de Déu, comenta Mancuso. Per contra, Joseph Ratzinger, en el seu llibre Fe, veritat i tolerància, cita el mateix text de Goethe, però nega que el mal pugui ser considerat com a "part necessària de la dialèctica del món". Mancuso afegeix que aquest mateix contrast el registra el Compendi del Catecisme. D'una banda, "la fe ens dóna la certesa que Déu no permetria el mal si no fes sortir el bé del mal mateix" (n. 58); i per la contrària, "Déu no és, de cap manera, ni directament ni indirectament, la causa del mal" (n. 57).

Tot això és molt matisable i molt complex, i potser per això Francesc va triar una resposta tan simple i tan fosca.