Pasqual Maragall (PSC) va ser el candidat més votat a les eleccions catalanes de 1999 i 2003, però en ambdues ocasions CiU -primer amb Jordi Pujol i després amb Artur Mas- va aconseguir quatre diputats més que els socialistes. El 1999, la suma dels escons de CiU i PP van ser suficients per assolir la majoria absoluta pelada. El 2003, es va formar el tripartit amb ERC al timó. Jordi Pujol va aconseguir les grans majories absolutes amb un màxim del 46% dels vots. Mai no va superar el 50%. La vigent llei electoral, provisional des de la transició política, permet aquestes disfuncions entre el vot dels ciutadans i la distribució parlamentària. Es tracta d'una "estructura d'estat" que els partits polítics catalans han estat incapaços de consensuar després de 35 anys d'autogovern. L'explicació és senzilla: a CiU, que sempre ha tingut un pes decisori -dintre o fora del Govern-, no li ha interessat modificar-la. L'actual l'ha beneficiat sempre. Castiga les zones més poblades i prima les més despoblades. Ara, ha tornat a posar damunt la taula el debat sobre la llei electoral. Amb el 27-S a l'horitzó, és impossible. La llei en vigor beneficia l'objectiu de convertir les eleccions en plebiscitàries.
