el cànon de l'aigua és una taxa amb finalitats exclusivament ecològiques. És a dir, el dia que puguem apropar-nos al llit del Ter i beure aigua del riu sense sortir-ne perjudicats, podríem pensar a destinar aquest impost en comprar l'obra menor de quatre pintamones. Abans no.

Malgrat que la llei preveu que l'ús del cànon ha de ser ecològic per a tot Catalunya, la Generalitat el fa servir com a moneda de canvi amb empreses privades per fer front als seus constants problemes de calaix, de manera que aquest líquid imprescindible per a la vida humana està sotmès a tota mena de pressions. El guanyador sol ser la multinacional Suez, que maniobrant aquí i allà s'està apoderant el control de l'aigua de mig món. El 56% d'Agbar ja és seva. Pel que fa a Girona, se sap que Suez està per la feina d'adquirir les aigües del Ter. De moment, un tribunal ha tombat les seves pretensions però insisteixen. Les aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter estan adminis?tra?des per una societat mercantil d'economia mixta, amb un 80% de l'accionariat en mans privades i un consell d'administració on els ajuntaments són minoria. Així, poc o res té a fer el poder públic en aquesta empresa si no és que algun dia encara són a temps de recuperar la concessió.

La factura de l'aigua és un abocador de conceptes abusius com ho és que per un comptador consistent en una aixeta cente?nària amb una roda que analògicament compta el pas de l'aigua et cobrin gairebé vint euros l'any de manteniment i que les canonades i depuradores siguin tan difícils d'amortitzar com les autopistes. I per qui és llogater, l'altra jugada és que en la factura hi venen incloses partides que hauria de satisfer el propietari, com ara el clavegueram, que és part de la finca. Tot plegat, costa el mateix pagar el mínim consum d'aigua que seguir la lliga de futbol des del sofà de casa, com si l'aigua fos un luxe prescindible en comptes d'una necessitat ine?lu?dible.

Si l'Ajuntament de Girona pot destinar el cànon de l'aigua per invertir-lo en capricis com la compra de l'obra pictòrica dels fills d'un crític d'art, és ben clar que la factura podria aprimar-se substancial?ment. En aquest cas, als gironins ens cobren de més per costejar fantasies megalomaníaques i, a més, ens faran pagar l'entrada per veure'n el resultat. En la mateixa aigua, però, hi ha la solució contra aquestes queixes: un estudi seriós de la Universitat de Harvard afirma que el fluor que ens posen a l'aigua redueix la capacitat intel·lectual i ens fa ser submisos.