Ja fa temps que Catalunya és un viver d'islamistes radicals, molts dels quals decideixen passar a l'acció. Se sap que, els darrers dos anys, una vintena de joves musulmans ha emigrat a l'Orient Mitjà per engrossir les files de l'Estat Islàmic, a Síria o l'Iraq. I que uns altres disset joves ja s'han autoimmolat en sengles atemptats. Recentment, tres nois de Terrassa, Sabadell i Monistrol, van ser detinguts a Bulgària, camí de Síria, i aviat seran extradits a Espanya. I encara hi ha molts més exemples que expliquen per què Barcelona es va convertir en la "capital" de l'espionatge antiterrorista, a causa del nombre de radicals que es formaven aquí, gestionaven les col·laboracions econòmiques dels adeptes, i organitzaven atacs com el de les Torres Bessones de Nova York, o el del metro de Barcelona de 2008, frustrat per un infiltrat francès.
Però hi ha casos que, al marge de la barbàrie que anticipen, aporten un plus a les seves atrocitats. Com el de Samira Yerou, una jove de Rubí que captava noies per lluitar per l'Estat Islàmic. Va sortir de Barcelona amb el seu fill, Mohamed, de tres anys, camí de Síria. Detinguda a la frontera turco-siriana, va telefonar als seus contactes i, per demostrar el seu compromís, va exhibir l'adoctrinament que feia al seu fill. "Degollo el policia i vinc", li va fer dir. "Només vol un ganivet i degollar", afegí ella. Em sembla estremidor, esgarrifós, que una mare ensenyi a una criatura de tres anys aquestes barbaritats. Potser són "sures" d'un alcorà apòcrif, no se sap mai! Però sí en sabem del fanatisme assassí del radicalisme. Hom suposava que l'amor maternal exclouria els infants de la seva inhumanitat. Però no. Ni això.
