Cartes

Josep m. loste i romero. portbou.

S'ha vist clarament a Andalusia que l'opció, teòricament, rupturista de Podem encara està molt verda, i, a més, no és de fiar. El bipartidisme al gran sud hispànic encara és molt fort. En qualsevol cas, es posa de manifest que aquí l'única ruptura de debò, la veritable sacsejada política de l'Estat espanyol és la independència de Catalunya. Per aquesta raó, els autèntics poders fàctics (molts dels quals fan fàstic) pretenen doblegar Catalunya, per tal que es vegi en l'obligació d'admetre la seva derrota: el seu anihilament total.

Crònica d'una mort

Xavier Fontané. Celrà.

En Gaspar Butinyà era una persona extremament sensible, amb qui es podia parlar d'art i d'altres coses pròpies de l'esperit, però també de les que fan girar el món real, sempre des d'una profunda humanitat. De qualsevol tema en cercava l'essència, cosa que en els temps que corren sovint porta al desencís. Ara ja feia molts anys que patia estoicament una malaltia cruel i, malgrat el dolor rigorós i inclement, mantenia intacta i fins i tot crescuda aquesta sensitivitat.

Ara, però, ens ha deixat, i la lectura del tractament que ha fet aquest diari de la "notícia" de com en Gaspar ha triat marxar m'ha entristit i enutjat alhora. Els motius són diversos però en destacaria dos: la fredor amb què s'ha fet "crònica de succés" de la mort d'una persona i el redactat que propicia l'especulació sobre un fet que tot just està en procés d'examen i aclariment. Això fa que la suposada informació es transformi en temeritat i lleugeresa.

¿Són conscients els periodistes i els mitjans que els publiquen, de la responsabilitat que tenen vers les persones objecte de les seves cròniques, les quals sovint sofreixen extremament per circums?tàncies sobrevingudes per l'atzar o el destí i que ells converteixen en simples successos?

¿S'adonen que els fets que per a ells són quatre ratlles que ajuden a omplir una secció canvien per sempre i radicalment les vides de les persones afectades?

¿Saben que al darrere de qualsevol mort o accident hi ha esposes, fills, germans o pares que pateixen un dolor que no poden expressar amb paraules i que el to de determinades cròniques no fa sinó incrementar-lo encara més, si això fos possible?

Hi ha fets que són d'interès inequívocament públic i altres que pertanyen a la intimitat de les persones i les famílies. On és la frontera?

Per discernir-la, a més a més de l'objectivitat, hi hauria d'haver grans dosis de sensibilitat i empatia, un valor afegit que distingiria el bon professional de la informació que empra amb responsabilitat la tribuna que el mitjà posa a la seva disposició.

Ja sabem que el sensacionalisme i la morbositat malauradament venen... més valdria no alimentar aquest tret tan destructiu de la naturalesa humana.

Gaspar, descansa en pau.

Reaccions després de la tragèdia

Lluís Torner i Callicó. girona.

Diuen que els accidents d'aviació són els més infreqüents, i que és el mitjà de transport més segur, si tenim en compte l'elevat nombre d'avions, que cada dia, a ?tothora, creuen la immensitat del cel. Tot i així, això que és tan fàcil de dir, quan se'n dóna un cas, es fa molt difícil d'explicar i de fer-ho entendre als familiars de les víctimes. Dimarts, sense anar més lluny, va haver-n'hi un, d'aquests accidents tan tràgics, que ha afectat gent que ens és ben propera, i per consegüent l'impacte es fa molt fort i sentit. En aquest cas, per exemple, d'entre la llista de passatgers, n'hi havia deu de residents a les comarques gironines, un dels quals, fins i tot, segons fonts fidedignes, era fill de l'enginyer que té cura del manteniment dels arbres de la nostra Devesa; qui li ho havia de dir quan, el dia abans, ens n'estava donant una conferència, a la Casa de Cultura. Si tan sols, fent l'intent de posar-nos a la pell dels familiars, no podem evitar una sensació de tristor i d'impotència, imaginem com ho estan passant, de dur, aquells i aquelles que els toca viure-ho d'una manera tan directa i punyent.

Abans no es pugui fer la corresponent identificació de les restes, per donar-los cristiana sepultura, hi haurà les corresponents investigacions, per tal d'intentar trobar la possible causa que ha pogut provocar l'accident, cosa que, tot i necessària, augmentarà, encara més, si això é possible, l'angoixa i la tristor dels familiars.

Ara, en el decurs d'uns dies, tots els mitjans d'informació n'aniran plens; el que cal, però, és que tant els informadors, com els que ho anem seguim, més que pel sol fet d'informar-nos, sentim tots un fort respecte, pels i per a les que ho estan patint, i els desitgem ànims i conformació, tot donant-los el més sincer condol.

Subhastes que no haurien de fer-se

eulàlia isabel rodríguez pitarque. torroella de montgrí.

Una aquarel·la d'Adolf Hitler, pintada l'any 1912 quan tenia 24 anys, surt a subhasta a Los Angles pel valor del 27.000 €. Ningú no sap, a hores d'ara, quin preu pot arribar a assolir-hi. Veient l'aquarel·la bé es pot pensar que, de valor artístic, en té poc; per tant, l'únic valor que pot tenir és històric. Es veu que la va pintar a Viena, on va conèixer el marxant d'art jueu Samuel Morgenstern, el qual va aconseguir-li de vendre algunes obres a persones que vivien a la mateixa ciutat i que eren jueves i amb l'economia suficient com per poder comprar art. Hitler, un cop arribat al poder, va manar el tancament de la galeria, la confiscació de les obres i la deportació del marxant.

No és la primera vegada que surt amb un preu desorbitant una aquarel·la de Hitler en una subhasta. L'any passat se'n va vendre una per 130.000 € a Nüremberg. Potser sí que els nous propietaris hi vegin un valor artístic; encara que tot em fa pensar que és més aviat producte d'un gust o, millor, interès especulatiu que res no té a veure amb el valor de l'art. Mal favor fan aquestes subhastes a l'art en general i a aquells que lluiten per reconstruir una societat, mirant de recuperar allò que va ser destruït per ordre d'algú que, com Hitler, ara es pretén, d'alguna manera, de valorar o excusar.

S'ha especulat sobre com hauria canviat el curs de la història si Hitler hagués continuat la seva vocació artística i no s'hagués vist suspès en el seu examen d'ingrés en l'Acadèmia de Belles Arts de Viena. Entenc que d'aquí deu venir l'interès per posseir una obra seva. Sembla que ara la seva firma ven i que el món mercantil -i l'art no se n'escapa- sols mira l'obtenció d'un benefici, al marge de tot altre valor.

Un cop més el món del mercat de l'art i el que realment és l'art mateix no van de la mà.