El dibuix del mapa d'Andalusia acaba amb una forma de punta de llança, que assenyala el continent Africà d'on vingueren els primers pobladors de la península. Andalusia, el dia 22 de març, va posar les urnes al carrer i les dues preguntes que molts ens formulàvem eren: com li aniria a Podem i Ciutadans, puix que el declivi del PP era previsible i la perpetuïtat del PSOE en el govern de la Junta també estava cantada, segons les enquestes. El clientelisme s'ha demostrat de nou i el manifesta la vergonyant detenció d'Irene Sabalete, actual numero 9 en la llista de Jaén pel PSOE; en les eleccions de 2012 aquesta dona va coaccionar empleats de la Junta a fi que es dediquessin completament a la campanya electoral socialista si volien conservar el seu lloc de treball. Aquesta temeritat revela fins a quin punt gaudien d'impunitat i fins a quin punt a Andalusia hi ha una mala praxi que certifica l'existència fàctica de vot captiu.
Amb tants casos de corrupció, amb el nivell de pobresa tan profund i estès, amb l'exagerat atur, el PSOE ha tornat a revalidar-se com la força més votada i governarà la Junta d'Andalusia fent pactes a la dreta i a l'esquerra. Un resultat magnífic i incomprensible vist des de fora de la comunitat. Teòricament al govern socialista andalús se l'hauria d'haver penalitzat a les urnes, li haurien d'haver sostret seients en el Parlament, doncs res d'això, ha tret 47 escons, els mateixos de fa quatre anys. La corrupció electoralment no es penalitza.
Entendre la política espanyola és pretendre entendre un misteri i els misteris són per definició incomprensibles, te'ls has de creure, així s'ha de creure que el PSOE ha tret 47 escons tot assemblant-se als populismes del peronisme o del PRI mexicà, que portaven molts anys en el poder. La forma que han tractat els dirigents socialistes el seu gran latifundi ideològic crea una versemblança de relació de dominador i dominat, això es fa més visible i exacte si es té present que els dos presidents anteriors de la Junta d'Andalusia, en Manuel Chaves i en José Antonio Griñán, estiguin "investigats" (un eufemisme que amaga el terme "imputats").
Ha nascut una líder. Susana Díaz ha sabut emetre el discurs senzill per als andalusos, molt afable i arrelat al paisatge, a l'estil d'Alfonso Guerra i de Felipe González. No ha amagat mai la seva identitat, n'ha fet gala com cap altre polític, el que ha resultat afalagador i ha estat recompensat i molt ben premiat en vots. Susana Díaz en la campanya ha estat la perfecta andalusa, fins l'extrem que vestia amb peces blanques i verdes, els colors de la seva bandera, un fet que resultava simpàtic, què comentaria la caverna mediàtica si això ho hagués fet una política catalana en campanya electoral? El PSOE ha guanyat el PP de forma folgada en totes les províncies, menys a Almeria. Una batzegada duríssima pel PP que ha perdut 17 escons; en Rajoy viu en els núvols de la Moncloa o en els núvols del cel.
El terme dreta en el llenguatge polític s'aplica als partits conservadors, de tal faisó que en els països de tradició comunista quan s'obriren a la democràcia, després de la caiguda del mur de Berlín, la dreta la representava el partit comunista escarrassat a perpetuar el règim anterior, l'immobilisme d'abans; els partits progressistes i de canvi que celebraven la ruptura amb el passat representen l'esquerra, malgrat que econòmicament defensessin el lliure mercat. S'avantposava la ideologia i la defensa a la llibertat, a l'economia i per aquesta raó es pot afirmar que a Andalusia ha guanyat la dreta que es va perpetuant en el govern.
Que el PSOE segueixi governant a Andalusia, després de més de tres dècades, sorprèn, puix que en totes les autonomies hi ha hagut relleus polítics, ara bé el que és increïble, el que es fa difícil d'entendre és com el PP durant aquest llarg període no hagi desbancat mai al seu adversari, malgrat tots els casos sonats de corrupció que han enfangat el PSOE. No ha trobat un bon líder; Arenas va ser el més votat en les eleccions passades, no obstant fou incapaç de formar govern amb IU, com ho va fer el president d'Extremadura, José Antonio Monago.
El vot rural andalús és el vot PSOE. El seu graner, el seu feu fidel. Andalusia, gràcies al subsidi agrari, no ha patit la despoblació dels nuclis urbans interiors de vida pagesa, més que industrial. Gent agraïda que roman en la terra dels pares i dels avis i que viu conformada i sense les necessitats de consum urbanes. Moltes de les grans ciutats que havien votat PP en les eleccions anteriors ara per culpa de Rajoy han optat per Ciutadans i Podem. Izquierda Unida s'ha desfet una mica més i UPyD ha defallit del tot. Ciutadans ha minat el PP i Podem IU. Una conseqüència és que pot trontollar en Rajoy si l'Esperanza Aguirre guanya l'alcaldia de Madrid i el PP perd alguna autonomia, com la de València.
Ja té mèrit el que ha fet Podem (15 escons), malgrat que n'esperaven 20, un èxit semblant ha obtingut Ciutadans. Podem, si no redreça la seva imatge, haurà tocat sostre. Ha repartit molta llenya a tort i a dret i qui juga amb foc es crema. Van ser ben rebuts com un partit diferent, jove i trencador; el seu crit de regenerar la vida política espanyola va ser ben acollit amb vots en les eleccions al Parlament Europeu. L'espai polític està molt munyit; si Podem no s'atreveix a avançar s'embussarà i tot haurà estat un somni d'estiu. Té un recorregut electoral: presentar una alternativa a la forma actual d'estat, això requereix decisió vigorosa, puix que els murs que s'alçaran seran bel·ligerants.
